Amics en bàndols enemics

La trampa de les pròpies idees

En una entrevista concedida l'any 1969, parlant del xoc que va patir l'any 1933, Hannah Arendt deia: “Vaig aprendre una cosa que des d'aleshores vaig formular en una frase que recordo sempre: «Si a una l'ataquen com a jueva, s'ha de defensar com a jueva», no com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular de drets humans, ni res per l'estil. Més aviat: què puc fer jo molt en concret com a jueva?” Afegia, a més, que l'autèntic xoc no va ser la pujada al poder de Hitler i les seves polítiques (“el que fan els enemics és previsible”), sinó el que van fer els amics, tots intel·lectuals, que, en paraules d'Arendt, “van caure en les trampes de les seves idees”, en bona part “seduïts pel caràcter complicat i subtil de les temàtiques” que plantejava l'ascensió del nazisme.

Amics en bàndols enemics

Respondre en concret i aclarir situacions que comporten confusions mentals en les quals els amics cauen en bàndols enemics: aquests dos motius arendtians poden servir per pensar qualsevol dels conflictes que han marcat la vida europea els darrers tres-cents anys. També a nosaltres ens ha passat i ens passa que qüestions “complicades i subtils” ens descol·loquen. Si, com els filòsofs amics-enemics d'Hannah Arendt, no volem “caure en les trampes de les pròpies idees”, ens convé mirar de cara la nostra realitat, explicitar els esquemes mentals preconcebuts que obstrueixen tota possibilitat d'aclariment, exercir una memòria saludable sobre les coses que ens envolten, i contribuir a superar les nostres mesquineses en una ferma voluntat d'ampliació de la vida catalana. Tot això és el que ens ofereix Jordi Sales en La captivitat inadvertida, un llibre d'una lucidesa extraordinària al llarg del qual, en un exercici pacient i profund de meditació històrica, l'autor porta el lector a reconèixer les estretors i les ferides mal tancades de la vida catalana alhora que il·lumina la possibilitat de respondre d'una manera saludable a aquest reconeixement.

Mirar de cara

Al llibre I de la La república Sòcrates explica el seu capteniment davant les intervencions furibundes de Trassímac: “Jo en sentir-lo vaig quedar parat, me'l vaig mirar i vaig esverar-me, i em sembla que si no l'hagués esguardat jo primer que ell em mirés a mi, hauria perdut la veu. Ara bé, quan va començar a enferotgir-se de paraula vaig avançar-me a mirar-lo fit a fit, de manera que em vaig veure amb el cor de replicar-li i li vaig dir tremolós…” També avui els productors d'opinió fan sovint intervencions furibundes. Si hem d'assolir alguna cosa que sigui més duradora que els crits, cal primer guanyar l'espai del diàleg, i “la dialogicitat es guanya havent fixat els ferotges mitjançant mirades”. Així ens proposa l'autor adreçar-nos a la nostra realitat; amb dues mirades: l'una per conservar la veu pròpia, l'altra per replicar. La captivitat inadvertida és aquesta doble mirada de Jordi Sales per escoltar/llegir mirant de cara i respondre mirant de cara.

Les obstruccions mentals

En Les formes de la vida catalana (1946) Ferrater Móra sosté que, contra els escèptics que no veuen futur a Catalunya i els il·lusos que veuen aquí mateix el futur renaixent, l'única posició lúcida és la dels catalans que, tocant de peus a terra, entenen que cal treballar per una Espanya en què centre i perifèria harmonitzin. En un text del 1955 Ferrater afegeix que en aquesta empresa de construcció d'una Espanya plural, la dèria dels catalans per la memòria històrica constitueix una malaltia: “El passat ha de ser efectivament un passat en lloc de convertir-se en el reflex de qualsevol malenconiosa recordança. Si així no ho fem, caurem malalts de passat, i ens serà difícil de guarir-nos d'una tan traïdora malaltia.” Davant l'esperit constructiu i dinamitzador de l'Estat espanyol, el record del passat ens faria caure –segons Ferrater– malalts de malenconia.

Aquest esquema mental, que considera modern l'estat de dret vigent i antiga qualsevol reivindicació local –vista per això mateix com a xenòfoba i excloent o, en el millor dels casos, mesquina– és una mica la que podem tenir tots abans d'haver-hi pensat. Hi ha en Ferrater una lògica de la construcció que, tanmateix, topa amb un munt d'obstruccions. Les limitacions materials són les primeres. Però els esquemes mentals preconcebuts que impedeixen mirar de cara la realitat són també una obstrucció. Contra la tesi ferrateriana, el llibre de Sales reivindica un exercici sa de la memòria com a meditació: “Una teoria de l'obstrucció ens és una eina necessària per a saber com nosaltres ens amaguem la nostra situació de captivitat. Estem estrets i, si badem gaire, ja ni ho notem. Tenim un peu lligat i ens pensem que som coixos.”

Si al mig del camí trobem un obstacle, no té sentit –com tantes vegades hem fet els catalans– posar-nos a parlar sobre el nostre caràcter (si som assenyats, arrauxats o coixos). El que cal fer és apartar l'obstacle del camí. Ara: hi ha obstacles que no són materials sinó mentals. I les obstruccions mentals només es poden desobstruir amb un esforç mental, amb un esforç de lucidesa. També l'assaig d'idees ha de venir a posar la seva pedra en la construcció d'una casa ampla i comuna. La captivitat inadvertida té la vocació de ser una d'aquestes pedres.

Exercicis d'agilitat arqueològica: una memòria menys subjectiva i més saludable

Contra la prevenció ferrateriana davant les evocacions nostàlgiques, per advertir els elements de la nostra situació que ens passen inadvertits –com el fet bàsic de la nostra captivitat– cal fer memòria. Ara: com que tot esforç de lucidesa es pot trobar obstruït pel soroll mediàtic, Sales decideix atendre, no les paraules de ningú, sinó el testimoni mateix “de les pedres”, el testimoni callat d'una sèrie d'objectes. En una sèrie d'exercicis d'arqueologia destinats a guanyar agilitat davant la realitat que ens envolta, Sales ens explica les històries d'un retrat de Felip V girat cap per avall a Xàtiva, de la torre de Sant Joan, del convent del Roser a Lleida, d'un canó de l'any 1715 a Felanitx, etcètera. Valgui com a il·lustració de la mena de coses que el lector aprendrà, el cas de la Seu Vella de Lleida: caserna militar del 1707 al 1948, any en què l'Ajuntament de Lleida cedeix uns terrenys per posar-hi la caserna que més tard, ben recentment, l'Ajuntament ha de comprar a l'exèrcit espanyol per més d'un milió d'euros. Recordar que en les guerres hi ha guanyadors i vençuts, i detectar-ne els rastres en les relacions actuals entre el Ministeri de Defensa i un ajuntament, no és pas un exercici de nostàlgia ni ha de ser una font de ressentiment. Si l'Ajuntament de Lleida és víctima d'una situació de poder que ve de lluny, dir-ho no és victimisme: és constatació d'un fet.

El sentit de tots aquests exercicis d'agilitat arqueològica és “mirar bé realitats que ens envolten per tal de descobrir-nos claus, elements o eixos de la nostra situació”. Aquesta memòria resulta menys subjectiva i més saludable que les identificacions sovint fantasioses en algun racó del nostre passat. Si capturem bé els rastres i ens entretenim amb una mica de calma vivificant-los, ens podrem anar situant en una òrbita pròpia, movent-nos durant un temps més llarg que el dels crits”.

Conclusió: una voluntat d'ampliació de la vida catalana

La bona memòria desautoritza tota divisió dels catalans en bons i mals catalans. Els drames que ens han sacsejat han situat sovint amics en bàndols enemics. La fotografia de la pàgina 177 (juntament amb els comentaris impagables que en fa Sales) ens recorda que, contra els horitzons massa estrets en què ens tanca una memòria retorta, un bon exercici de la memòria ens pot ajudar a obrir l'espai en què sigui possible fer les paus amb nosaltres mateixos i, des d'aquesta posició serena, conviure i créixer ben amples.

La voluntat recollida en l'escriptura de La captivitat inadvertida es troba, aleshores, en un eix de continuïtat reconstruïda respecte de la vocació d'amplitud i normalitat dels homes de la Mancomunitat –com Prat de la Riba o Alexandre Galí–, passant per molts mestres entre els quals cal comptar, en tot cas, Jaume Vicens i Vives i Joan Sales. En la seva voluntat d'ampliació de la vida catalana, La captivitat inadvertida ens fa mirar la realitat des d'una perspectiva que trenca les estretors de les mirades mediàtiques.