BARTS, un apunt
J. BORDES
Fora del motllo
La sala Barts prova les propostes trencadores ‘La llamada' una comèdia musical ambientada en uns campaments espiritualsi el ‘Cabaret Victoria' , de la gent de la Sala Fènixaquest mes de juny
B arts va néixer per obrir un escenari teatral (en els fonaments històrics de la finca cal recordar sales com el Teatro Español dels Santpere, l'Scènic, l'Artèria Paral·lel gestionat per l'SGAE o també l'Studio 54) a altres disciplines com ara la música. També per obrir el ventall de programació. Així, amb El Terrat s'ha consolidat el cicle d'entrevistes Instint, en què tant presentador mediàtic com entrevistat són reclam i motiu per a una conversa distesa i instructiva. Bona prova d'això és la programació d'aquests dies: avui i diumenge es programen tres sessions de La llamada, una comèdia musical que, tot i ser respectuosa (hi ha algun mossèn que l'ha proposada per ser representada en una Conferència Episcopal!), fa comèdia d'uns campaments espirituals; i els dimecres es programa, al primer pis, el Cabaret Victoria, produït per la Sala Fènix i que fa un agosarat viatge per personatges gòtics del segle XIX, mig passats de voltes i amb la sexualitat molt a flor de pell. Una barreja temàtica ben particular, la del cartell de Barts, però que indica prou bé quins són els nous horitzons a què vol donar sortida. Es busca tot el que navega per fora dels motllos més convencionals.
La llamada va començar com una sortida desesperada de dos amics que tenien la necessitat de presentar material en escena. Tant van insistir al responsable del Teatro Lara de Madrid que al final els va concedir algunes sessions al vestíbul del teatre. En realitat, el projecte era molt verd i no el van acabar d'escriure fins a les set del matí del dia que feien la primera lectura. Tot i així, la peça, que té un format que alterna el teatre, el musical i el concert de rock, va ser un èxit, i els ha permès guanyar-se una temporada dins de la sala de 400 localitats. Després de fer una notable gira per tot l'Estat espanyol pels temps que corren (estan a punt de celebrar la funció número 100 i sumen uns 40.000 espectadors, en total), ara proven Barcelona. La temperatura del públic (la seva assistència i la seva resposta) són determinants perquè l'equip, liderat per Javier Calvo i Javier Ambrossi, procuri fer una temporada estable a la Ciutat Comtal pròximament.
Macarena García, premi Goya revelació per la seva participació a Blancanieves, és una de les protagonistes d'un muntatge en què, amb un aire prou còmic, es reivindica el dret de tothom a ser allò que es proposi. També si se sent cridada per ser monja. Per això, l'acció es desenvolupa en uns campaments cristians a Segòvia. Les motivacions per les quals les noies s'han presentat a aquesta trobada són antagòniques. Una d'elles, per exemple, s'hi apunta per poder-se escapar una nit a un concert que es fa per aquelles dates molt a prop dels campaments. Qui sap si, insospitadament, hi ha una de les noies que sentirà la crida de Déu. Perquè Ell mateix se li apareixerà sempre cantant cançons de Whitney Houston! (Barts, precisament, prepara per a la temporada vinent l'estrena de Sister act, en què Whoopy Goldberg revoluciona un convent en crisi.) En la peripècia de La llamada, una jovial novícia començarà a dubtar de la seva vocació mentre la noia s'hi entrega sense pensar-s'hi. S'intueix, doncs, una bondat que troba altres camins com amb la novícia de Sonrisas y lágrimas, que també va provar sort aquesta tardor al Tívoli.
Ben diferent és el cas de Cabaret Victoria. Interpretat també principalment en castellà (fins que no especulen que un protagonista viatja a la Seu d'Urgell no integren el català) juguen bé amb els elements de cabaret. Hi ha bromes un punt canalles amb el públic i es respira una gran familiaritat. En part, perquè la filla del director es passeja per personatges inquietants trets de la literatura d'Edgar Allan Poe, Charles Baudelaire, Gogo, Rimbaud, Jules Verne o Honoré de Balzac. És un privilegi gaudir de la música i el joc constant, així com d'unes interpretacions que tenen cura del gest, el mim (molts d'ells provenen del treball de màscares). Potser hi ha un cert deixar-se anar amb bromes metateatrals que, al final, esgoten una mica, però la sensació és d'haver passat una bona estona, intrigat i divertit per uns personatges tan cràpules com febles. Per deixar-s'hi perdre...