Opinió

dissociacions

miquel de palol

Boccaccio, Sade, Potocki, Stevenson

L
La veritat no és en un sol somni, sinó repartida entre molts, és un bell principi poètic

La requesta literària m'ha dut aquests últims temps per terres de França, París inclòs, i ho recalco perquè, de manera semblant al que passa amb Nova York i els Estats Units, mal que sigui un tòpic, és cert que París i França són dos ens amb tants trets divergents com convergents. Allà –a França i a París– he estat requerit per circumstàncies editorials a parlar d'un llibret escrit fa trenta anys, i ara traduït al francès, en què des d'una certa innocència literària, que vol dir sense creure'm obligat a retre comptes a ningú, jo m'esplaiava en el reconegut exercici d'incloure històries narrades per personatges dins d'històries narrades per personatges, de forma successivament inclusiva.

Em devia haver cregut l'opinió de Kundera que el novel·lista només ha de retre comptes davant Cervantes, i també els lectors i ressenyistes es devien creure que m'ho havia cregut, perquè de seguida em van adoptar com un devot seguidor del Decameró de Boccaccio, i jo deia aleshores, i ara ho continuo dient, que em sentia més deutor del Manuscrit de Potocki que de Boccaccio, perquè el pla de l'autor italià és una exposició calidoscòpica d'instantànies morals i derives sentimentals sense altre lligam entre elles que l'afinitat argumental, el to i el propòsit, entre exemplaritzant i satíric, i en canvi el del comte polonès (que va escriure en francès) era doble, perquè les històries narrades no tenen tan sols una entitat autònoma cada una en si mateixa –cosa que fa del Decameró un mer recull de contes, esplèndid sens dubte, però sense altra pretensió estructural–, sinó que a més, alhora, el conjunt de contes forma un mosaic que forma una gran història al seu torn, unitària mal que diversa. I alhora, el fet de les inclusions narratives successives duu a l'atomització progressiva del jo narratiu, que és un al començament, i després set, i en el tercer estrat més de set, i el resultat final és que quan el lector hi llegeix jo ja no hi troba una referència fiable, sinó la nebulosa fluctuant que, tal com explica Borges, per analogia estén la incertesa fins a la realitat viscuda pel lector, fins al jo mateix del lector.

Sade fa un pas més a les 120 Jornades de Sodoma. En aquesta obra incompleta i tot i això colossal, les històries narrades serveixen de model i guió per a les accions següents dels reunits, una mena de realització cínica de la Tabula Smaragdina: allò que és a dalt és igual que allò que és a baix. I també, com en els altres casos, s'hi materialitza el bell principi poètic exposat en un altre clàssic del mecanisme en qüestió, Les mil i una nits, que és també un exacte principi de l'existència: la veritat no és en un sol somni, sinó repartida entre molts. Per descomptat, on es diu somni s'hi pot dir visió, versió, vida mateixa en definitiva.

En l'últim graó de la sèrie, a les Noves nits àrabs Stevenson torna a l'aparent simplicitat boccacciana, però havent assimilat i integrat les consecucions dels altres de manera implícita, i molt efectiva i empàtica per al lector. Cal remarcar-ho? Tots els llibres esmentats són lectures altament recomanables.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.