Llibres

novel·la

xavier serrahima

La literatura d'ara mateix

Si els lli­bres i altres expres­si­ons artísti­ques acos­tu­mes­sin a crear una addicció simi­lar al tabac, a l'alco­hol o als seri­als tele­vi­sius, no hi ha dubte que el món que conei­xem seria ben dife­rent –per no dir, amb tots els ris­cos que això com­porta, millor; seria un lloc més culte i ric; i, segu­ra­ment, més agra­da­ble, més assos­se­gat, més humà–. Per desgràcia, les obres literàries addic­ti­ves esde­ve­nen excep­ci­ons, rara avis que els edi­tors per­se­guei­xen com els cava­llers de la taula rodona el Sant Grial.

Si molt no m'erro en el meu pronòstic, Edi­ci­ons del Peris­copi –una edi­to­rial que acos­tuma a saber dife­ren­ciar molt bé el gra de la palla– ha tin­gut l'encert de publi­car un d'aquests lli­bres: La bona sort d'ara mateix, amb una coberta tan imme­di­a­ta­ment atrac­tiva com intri­gant. Una vegada et cau entre les mans, i comen­ces a lle­gir-lo, res­tes tan enves­cat en les seves pàgines estra­folàries i hila­rants com si les hagues­sin unta­des –o, més aviat, ungi­des, per l'efecte mira­culós que pro­du­ei­xen sobre el lec­tor o lec­tora– amb algun ungüent que cap­tiva, et priva de la teva volun­tat i t'impe­deix de dei­xar-lo fins al final.

Aquesta novel·la tan pecu­liar la pro­ta­go­nitza un home “nor­mal, cor­rent i medi­o­cre”, men­tal­ment “una mica desa­jus­tat”, amb un cor “defi­ni­ti­va­ment com el d'un nen”, que s'ha pas­sat els seus trenta-vuit anys “a l'inte­rior de la meva tija: de mi mateix”, vet­llant inin­ter­rom­pu­da­ment per una mare gran que “no hi era tota, els últims anys de la seva vida”, tan aïllat de tot que tan sols es comu­nica amb el món exte­rior escri­vint car­tes a Ric­hard Gere, al qual ha con­ver­tit en el seu “con­fi­dent”.

Car­re­gat de bons sen­ti­ments –no és pas per casu­a­li­tat que l'autor l'hagi bate­jat com a Bart­ho­lo­mew, que “eti­que­tat amb un altre nom”, és Nat­ha­niel, al qual Jesús al Nou Tes­ta­ment des­criu com “un autèntic isra­e­lita, un home que no enga­nya” (Jn 1, 47)–, es veurà forçat (“No n'he sabut mai gaire, d'accep­tar els can­vis. […] sem­pre arribo tard al ball còsmic”; “Em feia por, el futur”) a accep­tar el bru­tal cap­gi­ra­ment que ha sofert començar a viure de veri­tat, a afron­tar el que hi ha al defora de la tija: “No sé què fer sense la mama. No sé ni com es paguen les fac­tu­res”; “Ara neces­si­tes tro­bar la teva pròpia ban­dada. Aban­do­nar el niu a la fi […]. Volar.”

Con­cep­tes no sem­pre clars

A través d'ell, ens inter­ro­guem sobre alguns con­cep­tes –la nor­ma­li­tat, la rea­li­tat, la veri­tat, la men­tida, la culpa, la bon­dat...– que con­si­de­rem sobre­en­te­sos, però que no sem­pre són tan clars, i menys encara, unívocs, com ens ima­gi­nem.

En pri­mer lloc, perquè el món ens ofe­reix mol­tes més pre­gun­tes que no pas res­pos­tes: “Hi vaig rumiar i vaig deci­dir que no pro­va­ria de tro­bar res­posta als grans mis­te­ris de la vida”. En segon, perquè resulta molt més sen­zill defu­gir les poques cer­te­ses que tenim –o podem obte­nir–, crear-se “una alter­na­tiva molt ben­vin­guda a la veri­tat”, que no pas fer-se càrrec de la fei­xu­guesa que com­por­ten: “Neces­si­tava fin­gir que allò era veri­tat”; “Digue'm una cosa agra­da­ble […] que em faci obli­dar […] que la meva vida ha estat un acu­dit cruel i sàdic”.

És aquest com­po­nent, pre­ci­sa­ment, com­bi­nat amb alguns molts ben tro­bats tocs d'humor, el que –per poc que fun­ci­oni com és habi­tual el més eficaç i econòmic dels màrque­tings: el boca a ore­lla– per­metrà que el lli­bre de Quick esde­vin­gui un gran èxit de ven­des: les seves inne­ga­bles pro­pi­e­tats balsàmiques, la seva capa­ci­tat gua­ri­dora, perquè resulta “molt terapèutic. Em calma d'una manera que cap altra cosa no pot acon­se­guir”.

Una capa­ci­tat o carac­terística, haig de dir-ho ober­ta­ment, que és la que més em des­plau de la novel·la, que em sem­bla que li fa un flac favor, atès que entenc que l'allu­nya de la lite­ra­tura-lite­ra­tura i l'acosta a altres menes d'escrip­tu­res en què la cre­ació artística passa a un segon terme.

És més que pos­si­ble que la ines­pe­rada (i ben poc raci­o­nal) sen­sació de benes­tar, d'espe­rança i opti­misme que t'enva­eix una vegada l'has enlles­tit –o, més aviat, devo­rat, amb una vora­ci­tat insa­do­lla­ble– resulti d'allò més bene­fi­ci­osa per a un temps tan sever i malau­rat soci­al­ment com el que estem vivint, però des del punt estric­ta­ment lite­rari, resulta tan inne­ces­sari com con­tra­pro­du­ent.

Conèixer els efec­tes con­so­la­dors i seràfics que suposa creure en La bona sort d'ara mateix (“Hi hem de creure. Ho hem de fer. Ho hem de fer. Ho hem de fer”; “creure-hi –o fins i tot fin­gir que hi cre­ies– acon­se­guia que et sen­tis­sis millor […], sense que tingués importància que fos veri­tat o no”) pot com­por­tar uns efec­tes molt posi­tius per als espe­rits tur­men­tats (i satis­fer l'orfan­dat lec­tora dels que van caure ren­dits als peus d'avis que esca­pen per les fines­tres o anal­fa­be­tes que sal­ven països), però acaba des­vir­tu­ant el nivell i l'abast d'una obra que sem­blava voler tocar el cel amb els dits i es con­forma a no tocar gaire de peus a terra –o, pot­ser, a tocar-hi massa.

La bona sort d'ara mateix
Matthew Quick
Traducció: Ernest Riera Editorial: Periscopi Barcelona, 2014 Pàgines: 288 Preu: 19 euros


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.