Opinió

dissociacions

d. sam abrams

Gerard Vergés

E
Estem en deute amb Vergés pel seu altíssim exemple d'humanitat, discreció, generositat i compromís

Des d'abans del dia de Sant Jordi circula per les llibreries del país el nou i darrer llibre de Gerard Vergés, El jardí de les delícies, en la bella i acurada edició que ha preparat Arola Editors. El llibre ha estat objecte de dues presentacions importants, una a Cambrils el 23 de maig i una a Barcelona el 17 de juny, que, de manera natural, es van convertir en autèntics i magnífics actes d'homenatge al poeta i a la seva obra.

Qualsevol bon lector de la producció literària de Vergés ja sap que no té mai res de gratuït, que malgrat la seva calidesa i immediatesa, tot, absolutament tot, és fruit del càlcul i la reflexió. El jardí de les delícies no és cap excepció. Si La insostenible lleugeresa del vers (2002) va ser el poemari que tècnicament tancava l'obra lírica del l'autor, El jardí de les delícies fa la funció de colofó o punt final.  

Aquesta suite subtil i potent de només cinc poemes ecfràstics sobre el famós tríptic de Hieronymus Bosch recull i relliga definitivament els grans temes que vertebren de cap a cap l'obra general de Vergés, perquè el poeta tenia plena consciència que seria la seva darrera creació i la darrera oportunitat per dirigir-se al seu públic fidel. Per això l'autor va voler aprofitar l'avinentesa per explorar un territori artístic nou, el del poema llarg modern més sintètic, a la manera del primer Ezra Pound, Allen Tate i W.H. Auden.

Tots nosaltres estem en gran deute amb Gerard Vergés per l'altíssim exemple personal d'humanitat, discreció, generositat i compromís, i per l'altíssim exemple artístic de dedicació, exigència, solvència i perfecció.  No van faltar reconeixements com ara la Creu de Sant Jordi (1997) de la Generalitat de Catalunya i les medalles de Plata (1986) i d'Or (2009) de la seva ciutat natal, però encara en faltaven per al meu gust: el Premi Nacional a la Trajectòria Professional i Artística, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el doctorat honoris causa de la Universitat Rovira i Virgili.

Vergés va publicar el seu primer llibre l'any 1982, quan passava de la cinquantena. Sabia perfectament que no disposava de temps per perdre i va mesurar extremadament bé tots els seus esforços. Per aquesta raó ens va llegar una obra relativament breu, però extraordinàriament intensa, substanciosa, rigorosa i perfecta. Va voler limitar la seva esfera d'actuació a pocs gèneres –poesia, assaig, memorialisme i traducció– però va deixar una empremta indeleble a cadascun. 

Tots nosaltres estem en gran deute amb Vergés. En unes declaracions fetes a Canal 21 Ebre, a la sortida de la catedral de Tortosa, després del funeral del poeta, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, va dir literalment: “En parlarem amb la ciutat, la família, els amics i el món acadèmic, i trobarem, sí, segur, la manera d'expressar, doncs, el reconeixement del món intel·lectual i del món de les lletres catalanes per la seva magnífica aportació.” Un comentari ben encertat que inclou in nuce tot un programa d'actuació personal, ciutadana, institucional, acadèmica, cultural i literària de cara a assegurar el reconeixement, la permanència i la difusió de la figura i l'obra de Vergés. Que així sigui! 



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.