Un Far West de fireta

Seth McFarlane forma part d'una certa generació de cineastes que volen posar la incorrecció en primer pla per destruir i transformar els gèneres clàssics i netejar tota operació de nostàlgia al voltant del cinema. Fa un parell d'anys, McFarlane va aconseguir, amb Ted, crear una curiosa versió del complex de Peter Pan, a partir d'un personatge lligat a un osset de peluix. Mil maneras de morder el polvo es presenta com una producció més sofisticada, en què McFarlane intenta introduir la incorrecció dins del western, mentre contracta un seguit d'estrelles que semblen voler beneir la seva operació. El model d'incorrecció que desplega McFarlane no és política, ni pretén buscar reescriptures del mite, ni tan sols intenta destruir els pocs fonaments èpics que encara poden adornar el gènere. McFarlane es mostra satisfet de construir un Oest en què les prostitutes parlen de com han practicat el grec amb els seus clients i on els morts son llançats al carrer com si fossin bestioles. L'humor escatològic i l'humor negre es donen la mà al servei d'una història que al final acaba essent terriblement convencional. El ramader que es dedica al negoci de les ovelles i que és ridiculitzat en un duel coneixerà una noia que es farà passar per la seva amant per tal de demostrar a la seva antiga promesa que encara pot ser un heroi. Al final, sembla que l'existència d'aquesta pel·lícula no fa més que convertir aquell vell hit dels setanta anomenat Le llamaban Trinidad en una obra radical.