Les sabatilles del doctor Higgins

Aquest any en fa cent que es va estrenar a Londres Pygmalion, de George Bernard Shaw, que narra com una vulgar venedora de flors pot passar per duquessa si aprèn a parlar com a tal. Llegida avui, l'obra resulta carrinclona, tot i que quan es va estrenar era avançada com a mínim des de dos punts de vista. D'una banda, perquè el masclisme del professor Higgins és tan majúscul que qualsevol espectador se sent partidari dels drets de les dones. De l'altra, perquè si la presumpta diferència de classes es basa a triar les paraules precises i pronunciar-les correctament, llavors és que tots som iguals.

El professor Higgins és eficaç però fatu. El seu coneixement de la fonètica no sembla influir en les enormes llacunes que té sobre la ment humana. De fet, com més s'allunya del seu àmbit de coneixement, més revela la seva ignorància. En el primer acte, quan renya Eliza Doolittle per pronunciar malament l'anglès, li diu que és la llengua de Shakespeare, de Milton... i de la Bíblia!

Cinquanta anys després, quan George Cukor va dirigir Audrey Hepburn a My fair lady, el comportament del professor Higgins resultava encara més retrògrad, però a més a més els guionistes van empitjorar l'original. Si a l'obra de Shaw els coneixements adquirits per Eliza la convertien en una dona independent, al musical de Cukor acaba prostrada davant els encants (?) del professor.