LITERATURA
jordi llavina
“La meva poesia és el sentiment de l'expressió, més que no pas l'expressió del sentiment”
Amb noranta anys, Josep Vallverdú publica el seu tercer llibre de poemes, 'Argila', a Pagès editors
En un article d'aquest diari, Josep Vallverdú va dir: “M'he negat a estar aprenent cada dia un procés més per aprofitar els ginys electrònics i llurs noves aplicacions. O m'he acovardit, si us sembla més exacte”. La tesi recorda la d'Espinàs sobre aquest assumpte, bé que en Vallverdú, a diferència, escriu amb ordinador des de fa anys, i cada dia rep i envia missatges electrònics, com vostè i com jo mateix, a diferència de l'Espinàs. Vaig a l'Eloi –que és casa seva a l'Espluga de Francolí des del1988–, amb motiu de la publicació el seu tercer llibre de poesia, Argila (Pagès). Vallverdú ha practicat gairebé tots els gèneres, però sobretot és conegut com a novel·lista (per a adults i per a infants i joves) i, encara que menys, com a memorialista. El recordat Isidor Cònsul afirmava que era un escriptor tot terreny. Tinc la impressió que la poesia li ha arribat com una necessitat, i ell mateix em confirma que, en la darrera part de la seva vida —l'any passat va fer noranta anys—, aquest serà (o continuarà sent) el gènere que il·luminarà el desenllaç d'una obra generosa i diversa, amb moments d'una gran intensitat. Li dic que el trobo millor que mai, i no es tracta pas d'un compliment, sinó d'una estricta confirmació: et diuen que té 75 anys, i t'ho creus! Em respon que vigila escrupolosament l'alimentació, que té cura d'un hort, que no para de bellugar-se... És un home que pensa de pressa, que te l'engalta de seguida. Amb el sentit de l'humor intel·ligent de la gent de la Terra Ferma. Els ulls li espurnegen, com diu en un poema, “que he heretat de la meva infantesa”.
¿I d'on vénen, aquests versos tan ben fets?, em pregunto jo. ¿D'on neix, ara, l'embat de la poesia? ¿Per què n'hi arriba, a noranta anys, la necessitat? “De versos, sempre n'he escrit, des que era un nen. Ara bé, m'adonava que la poesia cal escriure-la bé, o, si no, val més no posar-s'hi. De ben jovenet que hi he conviscut, amb la poesia, llegint-ne força i continuadament. Vaig conèixer Verdaguer, Guimerà, Carner, Guerau de Liost, López-Picó... Tot seguit, i endut per l'afany lector, vaig tenir notícia dels francesos. I, ja a la universitat, i a través, sobretot, de Joan Triadú, vaig conèixer Palau i Fabre, Riba, Papasseit, Foix... Com a lleidatà, també m'he preocupat de Morera i d'Agelet. Més endavant, van arribar-me els anglesos: Wordsworth, Keats, Shelley. A la universitat, de bell nou, Martí de Riquer, gran professor, amb camisa blava de falangista, ens parlava de literatura medieval catalana. Vaig sentir per primer cop alguns noms capitals, com els de March, Metge, de Próixita, Eiximenis, Pere III, Corella, Roig, Jordi de Sant Jordi... També m'interessaven, i molt, els castellans, com Góngora o Quevedo, que és més fi que no es pensa molta de la gent que l'ha llegit malament. També em vaig endinsar en l'obra dels del 27.”
Vallverdú es va casar, fa poc, amb l'Antonieta, una dona elegant, vídua de l'eminent científic Joan Oró. Obsequiosa, quan arribo m'ofereix de prendre alguna cosa. Li dic que no, que l'hi agraeixo, però que vaig curt de temps. Avui anem a l'essencial, com és propi del gènere líric. “De la poesia, a mi sempre m'ha atret –continua l'escriptor– el fet de buscar paraules cantelludes i, alhora, fer-les conviure en un marc una mica preciosista com el dels poemes de Carner.”
Argila, un títol de ressons bíblics, té la mort com a un dels temes principals. “Em plantejo la problemàtica de l'home en el món: hi ha moltes coses incomprensibles, en aquest nostre viatge. Hi ha la incògnita de la mort... Jo volia fer un llibre dividit en tres seccions. En la primera, hi surt la infantesa com a tema, però també la qüestió de les arrels. La nissaga, que en diem, la família. En la segona secció, la més llarga, la que constitueix el cos principal del llibre, El pes de la vida, hi apareix, entre altres neguits, aquest que apuntes de la mort, que he volgut tractar no pas com una preocupació extraordinària, tot s'ha de dir (i, fins i tot, com has vist, de vegades hi aplico un pessic d'ironia). I, en la tercera secció, hi abordo l'amor: el de la meva primera dona, la Isabel, però també el retrobament de l'amor amb l'Antonieta”.
Vallverdú és un escriptor prolífic, que sempre té algun projecte entre mans (o al cap). Ara mateix li surt de dins parlar dels poemes que compon aquests dies, uns poemes que tenen el gust d'allò popular: “A l'Antonieta, aquests li agradaran molt. Els titularé El rostoll.” Jo vull, però, que em parli una mica més d'aquest Argila, que és un llibre sòlid, programàtic. D'un poema com El Pegàs, per exemple: “El que hi explico és veritat, i va passar, com també deixo escrit, fa setanta anys. Jo era a la platja de s'Agaró, perquè m'imagino que era un dia que no treballava. De sobte, va arribar-hi un cavall sol, un d'aquells cavalls de camp, de pota grossa, que es va banyar al mar i que, tot seguit, es va espolsar i que, encara, va eixugar-se amb la sorra de la platja, estirant-s'hi de costat. Va ser una imatge potent, que es veu que va quedar dintre meu, i que ara, set decennis més tard, ha aparegut.”
Suggereixo al poeta que aquests d'Argila em semblen versos d'aprofitament de la vida. “Tinc plenament aquesta sensació. N'he passat de tots colors. Pensa que, si hagués de parlar de la postguerra en to tràgic, ho podria fer molt bé, i en podria arribar a dir coses gruixudes! Però sempre he tingut tendència a aprofitar la part positiva de les coses.” És, també, un home pràctic: ja ho diu en un poema, que ell és persona d'hort, més que de jardí. “Ara mateix hi faig enciams, albergínies, tomàquets, porros i carbasses. I també hi ha un cirerer” –defensa amb la convicció del curador atent de la terra i els productes que ens regala–. El cirerer d'aquí fora em du al cap un dels meus poemes predilectes del llibre, El codonyer –“ronyós de soca, feble de brancada”–. M'interessa saber com compon els seus versos. “Ja has vist que aquí dins hi ha algun sonet, i fins i tot alguna lira! Sovint hi ha un primer vers, que se m'endú, que m'estira cap a la resta del poema, que s'anirà fent a partir d'aquell inicial i petit nucli de sentit. D'aquesta manera, posem per cas, va néixer el Bestiolari: a partir del mosquit. En la meva poesia, hi ha el sentiment de l'expressió, més que no pas l'expressió del sentiment.”
Geni i instint de la paraula
“Jo no planto cara als llops”, llegim en l'últim vers del primer poema d'aquest llibre, dedicat als ancestres de l'autor, als fundadors de la nissaga, cabrers d'ofici. (En el titulat Ho porto amb mi, un autoretrat líric: “Porto a la sang un buf de marinada / i un fil de serenet, ben barrejats, / aroma de timons i de llenegues / i pèl de cabra dels antics ramats.”) Potser no als llops, però sí que Vallverdú no s'ha estat mai de plantar cara a la literatura, amb tots els desafiaments formals que se'n poden derivar. És per això que ha practicat els diversos gèneres disponibles, i, en alguns casos, com és ara el de la novel·la i el de les memòries, ho ha fet amb profusió i amb alguns resultats d'alta vàlua. La poesia no ha estat un gènere oblidat, ja que Argila és el seu tercer llibre de versos (com molt bé recorda, en el pròleg, Albert Turull). En qualsevol cas, la de poeta no és la primera atribució que se'ns acut en parlar d'aquest Premi d'Honor de les Lletres Catalanes que ja ha traspassat la frontera de la norantena. Per a la immensa majoria de lectors, a més, la de poeta probablement no deu ser ni una assignació imaginable, en tractar l'obra de Vallverdú. Doncs bé, aquest llibre –un llibre de versos rotund– posa les coses a lloc. A partir d'ara,Vallverdú també haurà de ser considerat com un poeta. Argila és un llibre ple de vida i de records, de matèria molt sensible, i també de reflexió sobre la mort. La infantesa, posem per cas, hi rep un tractament privilegiat: “De vegades m'arrapo a un món sense costures; / vull dir dels anys de jocs i dies sense portes, / quan, sorprenent miracle, la canya era trompeta, / la finestra un teatre i l'escombra un corser”. Resulta inevitable recordar el cavallet de cartró de Salvat-Papasseit o, més ençà, els poemes que Jordi Pàmias ha dedicat a aquest període de formació i descoberta de la vida! La infància és recordada, encara, en un poema molt bell, Ulls en la fosca, que acaba així: “Jo romanc rebregat, las i despert, / ulls clavats en la fosca, molt oberts. / Els he heretat de la meva infantesa.”
L'obra és, també, un delicat àlbum de presències, la majoria de les quals ja desaparegudes. Els versos dedicats a la mare, per exemple, són una petita meravella (“La mare va morir als quaranta-quatre; / jo en tenia divuit. / Ara sóc el doble de vell que no era ella. / Capgirells de la vida”). I també ho són tots aquells poemes en què l'autor fa memòria dels seus morts, “gaudits en vida a mitges”. El de la mort, com he escrit, és un dels temes principals. El poeta en parla, s'hi enfronta, reflexiona sobre el sentit fondo d'aquesta paraula. De vegades, el to elegíac és mínim, però hi és (Amics morts). Altres vegades, Vallverdú aborda la qüestió amb una certa ironia (Enquesta). La mort, el pas del temps... En aquest darrer cas, el poema Va dir l'home del temps recrea el tòpic del tempus fugit, i ho fa amb uns versos formidables, en què la inestabilitat del temps meteorològic passa el relleu al temps de la vida: “Només un fil d'angúnia ens enquimera: / que fràgils són les hores, els moments.”
En la paleta dels temes del llibre, la naturalesa també hi té un paper destacat: Vallverdú és un poeta que estima els mots, que sap la importància de saber relacionar una herba o un ocell amb el seu nom particular. Un poema com El silenci d'abans, que recorda una mica la poesia de Jordi Sarsanedas, comença explicant l'esplai del jo líric amb tot el que ens ofereix el món, però acaba amb l'enyorança de l'estatge silent en què el poeta crea. El titulat El codonyer és, ras i curt, un prodigi líric (i fa vots per comptar entre els grans exponents de la poesia dedicada a arbres de la nostra tradició, i de la tradició, també, hispànica: recordem el cèlebre “om vell, fendit pel llamp” de Machado). Aquesta peça és, encara, un emocionant exemple literari sobre la pietat: “Me'l miro, commogut, amb acrescut respecte, / perquè és un mèrit que cada any empenyi / el fil de saba que li queda, / només per proclamar el desig de viure. / No permetrem que es mori quan li toqui!”. Aquest poema mereixeria figurar en qualsevol antologia de la millor poesia catalana de tots els temps. Com potser també el que du el títol de Pegàs, que explica un record –ben bé una epifania– de fa setanta anys: el protagonitzat per un cavall que, de sobte, apareix a la platja de s'Agaró per refrescar-se (“Nedà, girà, es rebolcà a la sorra. / Va mirar-me amb un ull d'eben encès, / s'espolsà la crinera i se'n tornà, ara al trot, / altiu com un Pegàs”). Són, del primer a l'últim, poemes que semblen abonar la lliçó de l'aprofitament de la vida; fets de versos no gens de resignació, sinó, al capdavall, d'esperança, fins quan reflexionen sobre el sentit final de l'existència: “M'endormisco amb la imatge d'una almosta / de cendra de la meva, quan tot jo sigui cendra, / portada pel dolç vent, muntanya amunt, / fins a besar el granit que la corona”. Versos, de vegades, com ara els citats, que tenen un to august, una mica solemne i tot. De vegades, aquesta solemnitat ve condicionada pel vers donat, que pot ser, com en Tot s'ho va endur l'estiu, un vers d'un altre autor (en aquest cas, del grec Odisseas Elitis: una prova que Vallverdú és un exigent lector de poesia): “Cau un glaç estrany sobre els meus ossos; / vestit de llana enyoraré l'estiu / sota el pes llangorós de les hores.”