“Som els ecologistes de les pedres”

En el rànquing de les enti­tats dedi­ca­des a la pro­tecció del patri­moni, la Reial Soci­e­tat Arqueològica Tar­ra­co­nense (RSAT) és la setena del món pel que fa a anti­gui­tat. Va néixer el 1844; o sigui, fa cent setanta anys. I avui dia encara per­se­gueix els matei­xos objec­tius que ales­ho­res: “sal­va­guar­dar” i estu­diar el patri­moni: “lamen­ta­ble­ment, la RSAT no ha per­dut la raó de ser; avui dia tenim les matei­xes exigències d'inten­tar man­te­nir el patri­moni per a les pròximes gene­ra­ci­ons”, segons Jordi Rovira, el pre­si­dent des de fa tres anys d'aquesta enti­tat de Tar­ra­gona; una ciu­tat que déu la con­ser­vació de bona part del seu impor­tant patri­moni romà al tre­ball intens de la RSAT.

Els orígens de l'enti­tat van córrer paral·lels a l'orga­nit­zació, per part de l'Estat, d'unes comis­si­ons de patri­moni que, per pri­mer cop, posa­ven l'ull en la sal­va­guarda del patri­moni. A Tar­ra­gona, una ciu­tat amb un pes històric tan impor­tant, Joan Fran­cesc Albi­nyana, lide­rant tot un movi­ment de la soci­e­tat civil, va impul­sar la fun­dació de la Soci­e­tat Arqueològica Tar­ra­co­nense –el títol de reial el va rebre el 1916 de mans del rei Alfons XIII.

La seva tasca ha estat incan­sa­ble, a la ciu­tat i també arreu de les comar­ques tar­ra­go­ni­nes. Al llarg de tots aquests anys ha par­ti­ci­pat en el sal­va­ment d'infi­ni­tat de jaci­ments arqueològics i ha estat la veu crítica que s'ha alçat en defensa del patri­moni cul­tu­ral. Sense les seves apor­ta­ci­ons, l'amfi­te­a­tre o les mura­lles roma­nes de Tàrraco segu­ra­ment no serien el que són avui dia: uns monu­ments patri­mo­ni­als de pri­mer ordre, que estan decla­rats patri­moni de la huma­ni­tat i que juguen un paper impor­tant en la pro­moció turística i cul­tu­ral de la ciu­tat. Sobre l'amfi­te­a­tre, Jordi Rovira recorda que als anys cin­quanta es va crear una asso­ci­ació dins de la RSAT per sal­va­guar­dar-ne les res­tes: “Va ser un moment heroic, en el qual es veu direc­ta­ment que el volun­ta­riat fa que se salvi.” Sobre la mura­lla romana, fins a l'any 1870 se sub­has­ta­ven parts del monu­ment perquè s'hi cons­truïssin habi­tat­ges, “fins que un grup de gent de la RSAT van cla­var un cop de puny damunt la taula; si no hagués estat per aquesta forta opo­sició, avui no tindríem la mura­lla”, indica Rovira. Són dos exem­ples del tre­ball de l'enti­tat: “Si no fos per la RSAT, aquests monu­ments impor­tants de Tar­ra­gona, com ara la mura­lla, l'amfi­te­a­tre, el fòrum de la Colònia i la necròpolis, hau­rien tin­gut un trac­ta­ment més des­a­for­tu­nat”, asse­gura el pre­si­dent de l'enti­tat.

Aquesta insistència davant les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques que històrica­ment han tin­gut cura de la gestió patri­mo­nial els ha com­por­tat també alguns pro­ble­mes. L'enti­tat, ales­ho­res i ara, ha fet de con­trapès a les admi­nis­tra­ci­ons, i la relació entre l'una i les altres no sem­pre ha estat fàcil. Més aviat el con­trari: la RSAT ha estat una mena de “brossa a l'ull” per a ajun­ta­ments, Gene­ra­li­tat i govern espa­nyol, a l'hora de qüesti­o­nar algu­nes de les seves deci­si­ons patri­mo­ni­als: “En unes jor­na­des que vam fer enti­tats com la nos­tra, vam arri­bar a la con­clusió que el patri­moni històric és massa impor­tant perquè se'n cuidi només l'admi­nis­tració, i aquesta afir­mació encara és vàlida avui dia”, explica Jordi Rovira. “No hem parat mai de ser la brossa a l'ull”, hi afe­geix el pre­si­dent: “La nos­tra missió és defen­sar el patri­moni en tots els seus ves­sants; som els eco­lo­gis­tes de les pedres”, asse­nyala.

La lluita con­ti­nua, i avui dia té altres fronts oberts. La reha­bi­li­tació que recent­ment ha exe­cu­tat la con­ces­sionària d'auto­pis­tes Aber­tis –pro­pietària del monu­ment– a la pedrera del Mèdol de Tàrraco, i que ha cos­tat 1,5 mili­ons d'euros, no ha estat ben vista per l'enti­tat. “No és afor­tu­nada”; per una banda, perquè ha com­por­tat la tala de nom­bro­sos arbres: “Hi havia una har­mo­nia entre arbres i pedres que ara ha des­a­pa­re­gut.” I, per l'altra, perquè els mira­dors que s'han ins­tal·lat a l'antiga pedrera romana impe­dei­xen visi­tar el clot del Mèdol: la gran agu­lla de pedra es veu ara des de dalt, però no des de la seva base: “És absurd; hem fet saber el nos­tre des­con­ten­ta­ment a Aber­tis de diver­ses mane­res i cre­iem que ho hau­rien de replan­te­jar en un ter­mini breu.” Però tot no és dolent. L'Arqueològica elo­gia el petit cen­tre d'inter­pre­tació que Aber­tis ha obert a l'àrea de l'auto­pista AP-7 del mateix nom, en el qual es pro­jec­ten dos audi­o­vi­su­als i on s'explica el procés d'extracció de la pedra en època romana i el seu ús final per a la cons­trucció de monu­ments com ara el circ i l'amfi­te­a­tre: “És un cen­tre que con­vida a visi­tar Tàrraco”, indica Rovira.

La RSAT con­ti­nua man­te­nint la mirada atenta en les actu­a­ci­ons patri­mo­ni­als. En les grans (com ara les obres de res­tau­ració que actu­al­ment es desen­vo­lu­pen a les mura­lles, sobre les quals la RSAT cri­tica que s'hagin subs­tituït car­rers ori­gi­nals romans) i en les peti­tes, com és tenir cura del pai­satge urbà: cri­ti­quen, per exem­ple, que rètols llu­mi­no­sos d'esta­bli­ments comer­ci­als tapin res­tes i monu­ments històrics. “Aquest és un dels aspec­tes més rei­vin­di­ca­tius i punyents” de l'enti­tat, asse­gura el seu res­pon­sa­ble.

El museu

Des del mateix moment de la seva fun­dació, els socis de la RSAT van començar a impul­sar la cre­ació d'un museu que donava cabuda a diver­ses col·lec­ci­ons d'anti­gui­tats pri­va­des i que con­ser­vava mate­rial arqueològic: “Des del segle XIX i fins als anys cin­quanta del segle XX es com­prava mate­rial que anava apa­rei­xent en exca­va­ci­ons a la ciu­tat i, com que sovint l'Estat no tenia diners, els socis de l'enti­tat els avançaven per poder com­prar peces; era com un micro­me­ce­natge local que es feia en aque­lla època i que va per­me­tre recu­pe­rar peces que ana­ven al mer­cat de com­pra­venda d'anti­gui­tats”, explica Jordi Rovira. De fet, el fons d'aquell museu va aca­bar con­fi­gu­rant l'actual Museu Naci­o­nal Arqueològic de Tar­ra­gona, que encara avui con­serva algu­nes de les res­tes que són pro­pi­e­tat de la RSAT.

Paral·lela­ment al museu, l'enti­tat va crear una bibli­o­teca, que avui dia està situ­ada a la seu actual de l'enti­tat, al número 35 del car­rer Major de Tar­ra­gona. És una bibli­o­teca espe­ci­a­lit­zada cen­trada exclu­si­va­ment en arque­o­lo­gia, història, pre­història i antro­po­lo­gia. En l'actu­a­li­tat dis­posa d'uns 3.000 lli­bres i al vol­tant de 20.000 volums de revis­tes. Entre els lli­bres des­ta­quen alguns exem­plars del segle XVIII, però el gruix prin­ci­pal són lli­bres de la segona mei­tat del segle XX. Les revis­tes sumen uns 1.000 títols, gai­rebé tots de temàtica històrica. “La importància d'aquesta bibli­o­teca és que mol­tes d'aques­tes revis­tes no es poden tro­bar en cap altra de Tar­ra­gona i algu­nes fins i tot de Cata­lu­nya”.

En aquesta bibli­o­teca també hi ha el but­lletí que des del 1901 edita l'Arqueològica, i que actu­al­ment té una peri­o­di­ci­tat anual. És una revista amb difusió inter­na­ci­o­nal –a través de l'inter­canvi amb més de 360 enti­tats d'arreu del món–, i que “és de referència en l'àmbit científic”, segons Jordi Rovira.

REIAL SOCI­E­TAT ARQUEOLÒGICA TAR­RA­CO­NENSE

ANY DE FUN­DACIÓ:

1844

POBLACIÓ:

TAR­RA­GONA

NOM­BRE DE SOCIS:

550