Un viatge a l'infern del món

La tardor del 2010, el festival Temporada Alta va apostar per Wajdi Mouawad i va portar al Teatre Municipal de Girona l'obra Littoral, integrada dins la tetralogia Le sang des promesses, de la qual s'havia fet la integral en el Festival d'Avinyó. Més tard es va estrenar una pel·lícula inspirada en l'obra Incendies. Oriol Broggi va dirigir un bon muntatge de la mateixa peça que va servir perquè el nom de Wajdi Mouawad comencés a esdevenir el d'un autor de culte a casa nostre. Mouawad va néixer al Líban l'any 1968, va formar-se a Mont-real i recentment viu a Tolosa. La seva obra s'ha centrat bàsicament en l'escriptura i posada en escena de textos teatrals, però també ha estat actor d'alguns dels seus muntatges, com ara el monòleg Seuls, que es va presentar al Teatre Lliure. Fa poc s'ha traduït la seva darrera novel·la, Ànima, i no ha trigat a assolir un fort reconeixement crític, fins a acabar sent reconeguda pel premi Llibreter al millor text publicat aquest any. Ànima consagra el nom de Wajdi Mouawad com un creador inquietant i brillant, un autor capaç d'endinsar-nos en els malsons més terribles per acabar donant forma a una determinada imatge de l'infern que habita al nostre món.

Les obres teatrals de Mouawad –Littoral, Incendies, Fôrets i Ciels, aquesta última muntada recentment per Oriol Broggi– ens parlen de les pors i misèries de l'individu del segle XXI mitjançant un curiós procés que enllaça amb la tragèdia grega. Antígona per exemple és evocada a Littoral per explicar-nos la història d'un fill que decideix traslladar el cadàver del seu pare a la seva terra natal. Quan arriba al lloc d'origen s'adona que els cementiris són plens, que hi ha una guerra que ho ha destruït tot, mentre sorgeixen velles històries que el porten a redescobrir la seva identitat. Allò mític acaba traslladant-se al present. Les guerres primitives troben sempre el seu ressò amb les guerres de l'Orient Mitjà i el problema de construcció de la identitat adquireix una rellevància especial.

Qualsevol persona que conegui la dramatúrgia de Mouawad no se sentirà estranya davant d'Ànima, on pot reconèixer el desig d'evocació d'alguna cosa ancestral i mítica com a fonament –i explicació– de les tensions del present. Des del primer paràgraf del text, Ànima ens introdueix davant un crim terrorífic. La dona de Wahch Debch és assassinada brutalment estant embarassada. L'home es troba davant del cos de la seva esposa i comença un camí cap a la recerca d'un assassí que perpetua altres crims ferotges. El camí podria semblar el d'un thriller violent o el d'una clàssica història de revenja. Ànima, però, és mou per un altre territori. El recorregut del protagonista per les tribus índies fins a acabar en el desert d'Alburquerque el porta cap a un món ancestral d'on sorgeix una descripció de la violència. Trobem la presència d'alguna cosa satànica en el cor de les nostres societats i l'assassinat originari remet cap a la massacre de Sabra i Xatila perpetrada l'any 1982, quan Mouawad tenia 14 anys. L'excepcionalitat de la novel·la no resideix només en com articula una metàfora de l'horror sinó en com juga uns múltiples punts de vista per tal de descriure la solitud dels humans, des de la visió dels animals. Un gat, un gos, una aranya, un ocell o una serp són algunes de les bèsties que ens relaten allò que veuen i dibuixen un calidoscopi al voltant de la recerca de Wahch Debch. Les bèsties acaben recordar-nos la bestialitat humana. El joc no té res d'exhibicionisme. Hi ha una coherència absoluta en l'ús dels punts de vista i en la manera com el relat fereix i captiva. Un llibre excepcional.