“El nostre escenari ha estat sempre tot el món”

Sí, ens sentim millor que mai a l'escenari. La banda té ara molta emoció, molta passió, energia i positivitat. Acabem de fer una gira per Sibèria, que era un terreny nou per a nosaltres, gairebé com anar a un altre planeta. En els concerts teníem un públic amb una energia molt pura i ha estat com un renaixement per al grup, com si comencéssim de nou. I en general així es com ens sentim ara, amb ganes de continuar vint anys més.

Sí, per exemple, en el disc anterior l'aventura va ser anar a tocar a Cambodja, davant d'un temple budista, i en aquesta nova gira l'aventura era anar a Sibèria, a tocar en ciutats que no sabia ni que existien. Per a Placebo, des del principi el nostre escenari ha estat tot el món, no només els Estats Units i Anglaterra. I així continuem encara. Per això les nostres gires duren gairebé dos anys, però aquest és el nostre modus operandi.

Sí que hi influeix. No tenim un lloc que puguem anomenar la nostra llar. Jo ara sóc a Milà i estic tan a gust aquí com a Londres, on se suposa que visc, però només perquè hi tinc les meves coses.

En les dues últimes gires som els mateixos: som tres a l'estudi, però sis en escena. Portem un violinista, un teclista i un altre guitarrista.

Sí, jo crec que sí. En definitiva, sempre hem estat una banda de rock, de guitarres. Tenim també un costat més sensible, vulnerable i acústic, però si vas a un concert de Placebo hi trobaràs sobretot guitarres elèctriques. És la nostra identitat. En cada disc intentem fer alguna cosa nova, però a partir dels mateixos ingredients. Dels dos últims singles, n'hem fet versions només amb piano i veu, perquè és una manera d'arribar més directament a l'emoció i al sentit més primaris de la cançó.

Sí que hi ha alguna cosa que manté viu l'adolescent que tenim a dins, però evidentment també hem crescut emocionalment i en molts aspectes. Brian, com a lletrista, continua escrivint històries que són personals, però cada vegada són també més elaborades i més obertes perquè el públic les pugui interpretar com vulgui. Steve, que és el més jove de la banda, potser hi aporta més energia a través de la bateria. I jo tinc 40 anys, però no m'ho sembla, no em sento vell [riu]. Em sento millor que fa 20 anys perquè sé més bé el que em convé i el que no.