Durs com la vida

Tot i que cada vegada més el Festival de Cap Roig es va obrint a nous públics, es pot dir que una part important dels assistents al concert de Placebo eren nous en aquesta plaça. Divendres els delataven les samarretes de Joy Division i Interpol, però sobretot l'actitud: gairebé tots es van aixecar amb la primera cançó, B3, el single que va anticipar el seu últim àlbum, Loud like love, i ja no van tornar a seure en tot el concert, que va acabar 20 cançons i una hora i mitja després amb Infra-red, de la collita de Meds (2006), el segon disc més representat en el repertori, amb sis cançons, només una menys que Loud... En canvi, de Battle for the sun (2009) només va sonar For what is worth, segon tema del concert.

Brian Molko (veu i guitarra), Stefan Olsdal (guitarra i baix) i el jove i enèrgic bateria Steve Forrest, lluint un tors completament tatuat, van sortir a matar, amb un volum brutal i una combinació letal de guitarres i electrònica, al mig d'una enlluernadora artilleria audiovisual. Reforçat amb tres músics més, incloent-hi una violinista i teclista, el grup ja no va donar treva fins al final, en una gran demostració d'energia després de vint anys als escenaris, que només es pot discutir per una certa linealitat. Fins a tres guitarres en algunes cançons van crear un mur de so que va culminar en un final de pur feedback i fressa orgiàstica. Forts com l'amor, durs com la vida.

Placebo no viu de glòries passades: cap tema del seu primer disc homònim del 1996, només dos del segon –Allergic i Every you every me– i aquí van acabar els noranta. En els bisos, oberts amb un lògic Begin the end, va sonar la seva versió de Running up that hill, de Kate Bush, que lliga bé amb la intensitat emocional i sonora de l'univers Placebo.