Un club etern

No ha haver-hi sensació de comiat, dilluns al Festival Castell de Peralada, on van arribar les estrelles del Buena Vista Social Club, en el marc d'una gira titulada significativament Adiós Tour, que tot fa pensar que serà l'última de l'orquestra que, des de finals dels anys noranta, ha reivindicat algunes de les figures semioblidades de l'edat d'or de la música cubana. L'únic indici que potser hi havia una voluntat de tancar una etapa i fer balanç van ser els magnífics audiovisuals que van servir per homenatjar alguns dels membres més il·lustres i ja difunts del club: el pianista Rubén González, per obrir el concert amb la seva Como siento yo, interpretada en solitari pel pianista Rolando Luna, per continuar després el memorial amb el contrabaixista Orlando Cachaíto López, Ibrahim Ferrer, Compay Segundo –recordat en la part final amb el seu Chan chan, cantat per Eliades Ochoa–, Pío Leyva i Manuel Puntillita Licea, tots ells grans senyors, la majoria de notòria longevitat, als quals el Buena Vista Social Club els va donar una segona oportunitat quan ja no l'esperaven.

A part d'aquestes acurades biografies en imatges, el concert de Peralada va seguir el guió dels últims concerts de l'orquestra a l'Empordà: un bloc per al lluïment d'Eliades Ochoa i un altre, ja a mig concert, protagonitzat per “la més bonica, la més sexy”, Omara Portuondo, que va entrar a l'escenari amb una veu tan tremolosa com les seves cames per cantar Las mulatas del cha-cha-chá, però que quan va cantar 20 años, sola amb el piano, va sonar amb una contundència miraculosa en una senyora de 83 anys. En els bisos Omara va cantar Dos gardenias i va desaparèixer sense fer fressa: una imatge que esperem que no sigui una metàfora del final de l'etern Buena Vista.