Potser massa histriònic

No sé res de Robin Williams ni, per tant, si va comprendre el concepte del carpe diem (el temps passa i s'ha d'aprofitar cada instant de la vida) que el professor Keating explica als alumnes que formen el club dels poetes morts. Ha mort i els indicis apunten al suïcidi d'un actor que, com en el cas de Philip Seymour Hoffman, tenia tendències autodestructives i addictives. En saber la notícia d'aquesta mort, algú m'ha dit que intuïa en Robin Williams alguna cosa desencaixada i fins amargada a través (o potser en el fons de la caracterització) d'uns personatges sovint excèntrics, fins i tot en algun cas pròxims a la bogeria, i a vegades infantils. Potser és una intuïció encertada. En canvi, d'altres hi veien un intèrpret amb sentit de l'humor i fins amb una autoironia que el feia capaç de posar-se a frec del ridícul per després capgirar la situació. Jo, en tot cas, he de reconèixer que sobretot hi he vist un actor histriònic amb el qual mantinc una relació difícil com a espectadora. Tant és així que vaig ser dels que van celebrar que, a Desmuntant Harry, Woody Allen sempre el mostrés desenfocat.

Em consta que molts adoren el seu personatge a El club dels poetes morts, film de Peter Weir en què interpreta un professor que transmet als alumnes que la medicina, l'enginyeria i l'arquitectura són treballs que dignifiquen la vida, però que la poesia i els sentiments ens mantenen vius. Puc empatitzar amb el discurs de Mr. Keating, però hi ha un moment (potser quan puja a la taula professoral) en què Robin Williams em sembla excessiu. Quasi sempre hi ha un moment en què l'actor em sembla excessiu en les pel·lícules en què apareix. M'ho sembla interpretant Adrian Cronauer, el discjockey enviat al Vietnam per entretenir els soldats nord-americans, però que incomoda els oficials pels seus comentaris incorrectes i poc favorables a l'exaltació militar; encarnant el professor d'història d'El rei pescador que, després que la seva dona sigui assassinada, habita als marges de Nova York com un rodamón que busca el Sant Grial; essent el metge que estimula els pacients catatònics a Despertares, film amb el qual Penny Marshall va frivolitzar sobre les experiències terapèutiques descrites per Oliver Sacks; assumint el psicòleg que, essent un altre personatge afectat per la mort de l'esposa, ajuda L'increïble Will Hunting; i, passant per alt la seva caracterització com a dona a Mrs. Doubtfire, també em sembla excessiu com el Peter (Pan i, per tant, un dels personatges que no volen créixer en els quals s'ha projectat Spielberg) de Hook.

Parlant dels seus excessos, no he volgut ser irrespectuosa amb Robin Williams en el moment de la seva mort. Per a mi era histriònic, però sóc conscient que he esmentat unes pel·lícules que, sobretot realitzades entre finals dels vuitanta i primers dels noranta, han fet que sigui un actor estimable per molts espectadors. Deu ser per alguna cosa que a mi se m'escapa i potser em fa ser injusta amb un gran actor.