Segle i mig fomentant el cant i fent país

L'Orfeó Lleidatà neix al 1861 per la inquietud de la societat civil i per l'auge del cant coral, molt arrelat a Catalunya i amb tradició en moltes festes, com ara les caramelles. L'arquitecte lleidatà Francesc Vidal i Codina lidera aquest naixement amb el suport de l'alcalde del moment, Manuel Fuster. El 23 de març del 1862 sembla que és la data del primer concert.

No obstant això, fins al primer terç del segle XX, la història de l'Orfeó Lleidatà està plena d'entrebancs, d'anades i vingudes i de desaparicions i renaixements. La coral segueix més els patrons dels germans Tolosa, fundadors de l'Orfeó Barcelonès, i propugna el saber música i és més elitista. El model dels cors de Clavé, en canvi, té un caire més popular.

L'any 1895, es funda a Lleida la Societat Coral la Violeta i el 1915, es fusiona amb l'Orfeó, emprenent ja una filosofia més popular i arribant a més gent. A partir del 1922, viu una de les etapes de major esplendor amb la direcció d'Antoni Virgili i Piñol, que es trasllada a Lleida. Virgili és molt amic del mestre Millet i això genera llaços d'amitat i col·laboració amb l'Orfeó Català.

L'any 1933, s'inaugura la senyera, l'emblema oficial de l'Orfeó Lleidatà, i en el concert, que va esdevenir una presentació pública, participa Millet i també hi és Josep Tarradellas. L'acte se celebra a la catedral nova de Lleida.

La Guerra Civil espanyola trunca aquest impuls de l'Orfeó i el 1937, els franquistes s'emporten i maten Antoni Virgili en una de les tràgiques i tristes accions de repressió als catalans. L'Orfeó Lleidatà es veu obligat a interrompre totes les activitats i desapareix de la societat lleidatana.

Anys després, a principis del 1952, un grup d'antics cantaries es torna a reunir i vol fer renéixer, altra vegada, l'Orfeó Lleidatà. Pere Agelet i Reus és escollit president i reorganitza la coral. Agelet convenç Lluís Virgili i Farrà, fill d'Antoni Virgili, exdirector del cor,i aquest agafa la batuta i torna a posar en solfa els cantaires. La figura de Lluís Virgili és cabdal per entendre la història de l'Orfeó i gràcies a la seva implicació i lluita en un període molt difícil existeix, encara avui, l'entitat. A més, la seva feina ha fet que l'Orfeó tingui prestigi coral i musical i, a la vegada, com a associació catalanista i que sempre ha donat suport a la societat lleidatana i a la catalana.

Durant els anys del franquisme, l'Orfeó esdevé quelcom més que una coral i, mig d'amagat, s'hi fan classes de català, de teatre i de declamació. Aquestes activitats creen caliu, atreuen lleidatans cap a l'entitat i aquesta esdevé un dels referents del catalanisme i un refugi per a la cultura catalana.

Un fet destacat passa l'any 1956, quan Lleida rep la visita de William L. Dawson, director nord-americà del departament de música de la Universitat de Tuskegee d'Alabama. Amb ell, Virgili i l'Orfeó descobreixen els espirituals negres i, durant els anys seixanta, l'Orfeó Lleidatà és pioner en la introducció d'aquestes composicions en un repertori coral. L'èxit és notable i porta els cantaires lleidatans a recórrer tot el país.

Maite Torà, vicepresidenta de l'Orfeó i cantaire, explica que aquesta aposta innovadora va suposar un revulsiu per a l'Orfeó i per a molta gent, donat que els missatges i les lletres d'aquests espirituals anaven més enllà d'una composició musical i eren “potents missatges a la població” quan encara les llibertats estaven coartades.

De fet, la innovació ha estat una tònica constant en aquesta nova etapa de l'Orfeó, a partir de la segona meitat del segle XX. Sota la batuta de Lluís Virgili i amb juntes directives valentes, es va anar apostant per formats, músiques i iniciatives que marxen del clàssic cant coral o d'un orfeó tradicional.

Per això, Virgili, molt amic també d'Oriol Martorell, un dels homes clau de la música coral catalana i de l'Orfeó Català, va impulsar cursos de direcció coral i la formació, tenint clar, com recorda Maite Torà, que no només l'afany popular donava impuls a aquestes entitats, sinó que calia ensenyar música i que els cantaires tinguessin una mínima formació musical.

Un altra novetat va ser la creació del curs internacional de música, que se celebrava a l'estiu des del 1964 i atreia músics i cantaires d'arreu del món. En aquestes estades, s'hi podien fer cursos de pedagogia musical, de direcció, de tècnica vocal, d'expressió corporal o de conjunt instrumental i d'orquestra, entre d'altres. Des de finals dels anys noranta, aquest curs internacional ja no es fa.

I encara una altra novetat impulsada des de l'Orfeó Lleidatà: les Cantarelles d'Estiu, unes colònies per a nens i joves que encara s'organitzen en una casa de colònies que l'entitat té a la població de Tírvia, al Pallars Sobirà. Les colònies les van impulsar, l'any 1968, el matrimoni format per Ricard Plana i Lluïsa Franch, una parella que ja estaven implicats en la formació dels joves de l'Orfeó Lleidatà. La vicepresidenta Maite Torà manifestava que els tres eixos bàsics de les Cantarelles d'Estiu són la formació musical, el lleure a la natura i l'estima pel país i la seva història i cultura. En aquest darrer sentit, i sobrtot durant els primers anys de les colònies, també s'hi impartien classes o cursets sobre història de Catalunya. Torà recordava com alguns personatges prou coneguts han participat en aquestes colònies, com ara la comunicadora Mònica Terribas o el president d'ICV, Joan Herrera.

En aquest sentit, l'entitat gairebé sempre ha tingut una escola i la formació ha estat una de les bases per divulgar el cant coral. La primera escola es va crear poc després de la fundació, el 1862.

També a finals del anys noranta i sota la presidència de Maite Torà, es va iniciar un procés de professionalització de l'Orfeó. Sense deixar de ser una associació sense ànim de lucre, es contracten professionals per millorar la gestió i direcció de l'entitat. Aquest procés tindrà un punt i a part important en breu amb la constitució d'una fundació, com una de les millors formes jurídiques per encabir totes les activitats i els serveis que ofereix l'Orfeó en aquest etapa contemporània.

Ara mateix, la direcció general de l'entitat és a càrrec de Xavier Quinquillà i la direcció musical la condueix Pedro Pardo que, a la vegada, també és el director del cor d'adults.

L'Orfeó d'avui té 400 socis familiars, el que suposa una xifra global propera a les 1.500 persones. I ha engegat un potent projecte social, implicant-hi desenes d'entitats, sobretot de caire social i del tercer sector, perquè participin en activitats o usin les instal·lacions de l'Orfeó. Aquesta nova vessant fa que s'encetin programes per apropar cultures d'arreu del món a l'entitat i també s'acosti la música a grups amb dificultats, com ara els centres de Sant Joan de Déu o de salut mental de Ponent, entre d'altres.

L'associació lleidatana té ara tres cors infantils, vinculats a l'escola de música, el de joves i el d'adults. L'escola, a més, gestiona altres centres de municipis del Segrià, creant sinergies i un bon planter de futurs cantaires i músics. També s'han creat nous cursos especialitzats per a alumnes d'instruments de corda, com ara l'anomenat A dotze cordes o el pla Estiuart per als casals d'estiu de Lleida.

La darrera innovació es l'obertura de l'Espai Orfeó, un auditori que dóna vida a moltes entitats i on es programen tot tipus d'expressions culturals i, sobretot, musicals, amb els cicles Interfado, Músiques del món o els Moments musicals familiars.

ORFEÓ

LLEIDATÀ

ANY DE FUNDACIÓ:

1861

POBLACIÓ:

LLEIDA

NOMBRE DE SOCIS:

400