Polítiques de memòria històrica

Una breu, sintètica, però intensa novel·la de Jean Echenoz titulada 14 ens explica com cinc amics a principis d'un mes d'agost es troben mobilitzats cap al front. Alemanya ha envaït Bèlgica. França mobilitza els seus exèrcits per frenar les tropes alemanyes, impedir que avancin sobre França i recuperar les regions d'Alsàcia i Lorena que van perdre en la guerra francoprussiana de 1870. En les primers pàgines, Echenoz ens descriu el moment en què Anthime, el protagonista, va cap al front. L'escriptor descriu com a l'estació hi havia barrets, rams de flors i mocadors que es movien en totes direccions. Les dones aguantaven els nens als braços mentre s'acomiadaven dels seus pares. El més curiós és, però, que “tothom acabava somrient amb la confiança que tot seria molt breu i que tots tornarien molt aviat”. Com és sabut, la mobilització va durar quatre anys, fins al mes de novembre de 1918, hi van intervenir trenta-dos països i el balanç general va ser de vuit milions de morts.

La commemoració de l'esdeveniment ha començat a generar unes determinades polítiques per tal de crear polítiques de memòria històrica. Al llarg de quatre anys els historiadors revisaran les múltiples lectures del conflicte. Diferents discursos ens recordaran que la Primera Guerra Mundial no només va ser fonamental per a la creació de noves configuracions territorials –caiguda dels grans imperis i creació de nous estats–, sinó que també la Gran Guerra va obrir un nou camí dins la brutalitat bèl·lica mitjançant la utilització d'armes químiques de destrucció. El conflicte va deixar un segell irreversible en la crisi dels valors humanistes i en la confiança en la racionalitat humana generada des de la Il·lustració. A Catalunya, capficats en el nostre tricentenari, sembla que viurem el centenari des de certa llunyania, recordant que Barcelona va ser territori neutral i que aquesta neutralitat va portar a la ciutat un curiós clima de prosperitat.

Entre les múltiples lectures que es poden fer de la Gran Guerra hi ha un aspecte que m'interessa recalcar i és que la Primera Guerra Mundial va ser la primera guerra de les imatges. L'any 1908 s'havia institucionalitzat el gènere anomenat actualitats, que convertia la filmació d'esdeveniments en espectacle per les sales de cinema. La Gran Guerra va transformar el concepte d'actualitats ja que, per una banda les grans companyies europees, la Pathé i la Gaumont, van enviar els seus operatius per filmar els soldats abans i després del combat, per, de forma progressiva, mostrar els efectes de les batalles. Per altra banda, l'acumulació de materials va permetre la creació de pel·lícules de compilació d'imatges que permetien dur a terme polítiques de propaganda a favor dels diferents bàndols o promoure campanyes pacifistes. Aquest fet marcaria un abans i després en el desenvolupament de les imatges i obriria el camí cap a una nova forma de construcció informativa de la realitat. La Gran Guerra no només va servir, però, per crear imatges informatives sinó perquè la imatge jugués un paper especial en el desenvolupament de la medicina. Els grans hospitals filmaven els ferits per estudiar noves pròtesis i nous sistemes d'implants en els seus cossos. L'any 2005 dos creadors de la cinemateca de Trieste van recopilar un seguit d'imatges mèdiques de l'època en un document titulat Oh Uomo. A l'inici del document, els seus autors recorden que de la mateixa manera que Goya havia pintat els desastres de la guerra, els horrors cal mostrar-los per no oblidar. Les imatges són sempre un document molt vàlid per lluitar contra la desmemòria o per recordar-nos que cent anys després, l'estiu del 2014, les bombes continuen matant a l'Iraq, Síria, Ucraïna i Palestina.