Sant Miquel de Cuixà, refugi antifranquista
El monestir de Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord, va ser el refugi el 1965 d'un grup de monjos benedictins expulsats pel règim franquista del monestir de Montserrat per les declaracions de l'abat Aureli Maria Escarré al diari francès Le Monde. Unes declaracions amb què, segons recorda a l'agència ACN Jordi Vila-Abadal, un dels monjos expulsats, es volia denunciar “en uns temps de silencis obligats” que el règim franquista era inhumà i que no seguia ni de bon tros els preceptes cristians”. Abadal assegura que a Cuixà “es va crear un espai de llibertat i reflexió” que, en certa manera, va ser “la llavor” de la Universitat Catalana d'Estiu (UCE) com a espai de trobada del catalanisme”.
És en aquest mateix espai de refugi on ara, fins al 26 d'agost, coincidint amb la UCE, s'ha instal·lat una exposició amb nou plafons que expliquen la importància política, social i eclesial de les declaracions de l'abat Escarré que Le Monde va publicar en portada el 14 de novembre del 1963. Aquestes declaracions van ser la primera crítica directa al règim franquista d'una autoritat destacada de l'església catòlica. “Les va fer perquè des de feia temps s'adonava que el règim infringia els principis dels drets humans i, òbviament, els cristians”, recorda Vila-Abadal. Les declaracions, que van tenir una difusió extraordinària a l'època (van circular-ne més de 300.000 còpies clandestines), van ser instigades per l'historiador Josep Benet i l'escriptor Albert Manent, amb la col·laboració de Josep Maria Macip, advocat i activista.
A causa de l'enrenou, l'abat Escarré es va exiliar a Itàlia, mentre que molts dels monjos expulsats de Montserrat van trobar aixopluc a Cuixà, un monestir que poc abans havia estat abandonat. Vila-Abadal explica que el monestir va esdevenir ràpidament “un focus cultural importantíssim” i “un refugi per a molts joves de Catalunya que venien a Cuixà a parlar del que no podien parlar al seu país cercant un espai de llibertat i comprensió”. L'abat Escarré va visitar diverses vegades el monestir i allà va coincidir amb Pau Casals, exiliat a Prada, una trobada que també documenta aquesta exposició.