Fosos amb la història

El 1950, un enorme Crist de quasi set metres i mig d'alt i 4.800 tones de pes va sortir d'Olot enfilat en un vell Pegaso i va travessar mig Catalunya per les carreteres polsoses de la postguerra, aixecant estupor i admiració a cada poble per on passava, fins a arribar al seu destí: el temple expiatori del Tibidabo de Barcelona. Aquest Sagrat Cor que encara avui es retalla majestuós al cel barceloní és una de les obres més espectaculars, per les seves dimensions i per l'expectació que va envoltar el seu treballós viatge, que han sortit de la Foneria Artística Barberí en els 450 anys d'història que l'acrediten. Perdoni? Sí, fa basarda però la dada és exacta: procedents d'Itàlia, els primers Barberí, reconeguts fabricants de campanes des de la remota Edat Mitjana, consten establerts almenys des de 1565 a Olot, a tocar dels volcans, on els seus descendents han mantingut viva la fornal fins que a mitjan anys noranta del segle XX, ja sota la propietat de la família Castey, el taller es va traslladar a Riudellots de la Selva (el taller històric d'Olot, convenientment reformat, és avui el despatx dels arquitectes Aranda, Pigem i Vilalta). És, doncs, la segona empresa més antiga de Catalunya, al darrere tan sols de les caves de Codorníu, però hi ha qui creu que el seu arrelament olotí es podria rastrejar des de força abans, si els fatídics aiguats de 1940, just acabada la guerra –sempre plou sobre mullat– no s'haguessin endut torrent avall bona part del valuós arxiu patrimonial. Del seu taller han sortit obres imponents: el Sant Crist de Josep Llimona al santuari de Montserrat; la santa Helena que corona el cimbori de la catedral de Barcelona; el monument encomanat a Josep Clarà per honorar l l'industrial Joan Sallarès a Sabadell; l'estàtua del bisbe Campins al santuari de Lluc de Mallorca; la Gitana dels germans Oslé per a la plaça de Catalunya; l'estàtua de Josep Viladomat en homenatge a La República de la plaça Llucmajor; les Aurigues de Gargallo al parc de Can Dragó, i més recentment, les escultures de Xavier Corberó, Jaume Plensa, Xavier Mariscal, Joan Brossa, Antoni Tàpies, Juan Muñoz o Francesc Torres escampades per tot el món, des de Tòquio i Aràbia Saudita al Central Park de Nova York. Però fem-ho curt: no hi ha campana que repiqui a Catalunya sense el permís d'aquest obrador, que s'enorgullia de produir les més perfectes i sonores del món, ni casa que no conservi amb devoció la soferta olla de bronze on han posat a bullir l'escudella generació rere generació.

Història de la Foneria Artística Barberí, el llibre que acaben d'editar els actuals propietaris, ressegueix les vicissituds d'aquest taller que ha modelat amb foc viu els canons de les guerres carlines, els monuments civils de la República, els sants de la postguerra i alguns dels símbols de les grans reformes urbanístiques sorgides de les exposicions universals de 1888 i 1929 i de la Barcelona olímpica de 1992. “Pots resseguir tota la història de Catalunya sense sortir de can Barberí”, assegura l'historiador Xavier Carmaniu, autor dels textos del llibre, plantejat com un àlbum de fotografies amb el seu corresponent relat i del qual s'han imprès 2.000 exemplars no venals, disponibles a biblioteques i centres públics i a través del web www.articuina.info.

La publicació coincideix, a més, amb l'exposició que el Museu de la Garrotxa d'Olot dedica aquests dies a revisar la història de la foneria que ha portat més lluny el nom de la ciutat.