LES ALTERNATIVES
JORDI BORDES
L'entusiasme com a antídot a la dura realitat
Les sales alternatives preparen un curs incert fixant horitzons ambiciosos que cridin a la curiositat del públic
La incertesa, en realitat, és tant punxeguda com la dels últims anys. Però els creadors i també els directors de lsa sala s'han agafat a l'entusiasme vocacional com un ferro roent. Han entès que, en aquesta cursa de fons, qui es desespera i trenca les cartes, perd. La crisi ha obert una època nova carregada de possibilismes, de complicitats creatives que són molt fructíferes (tot i que precàries). Enguany sembla que l'optimisme, les ganes de ser actius, s'ha contagiat entre les diverses sales. En aquest reportatge es fa una mirada ràpida a deu sales alternatives de la ciutat. Són només unes puntes de llança perquè el disseny de la cartellera preveu treballar, braç a braç (perquè no hi ha gaire més oportunitat que anar a taquilla però també perquè és la millor manera de sortir del desànim) amb les companyies.
Tot i que hi hagi molta voluntat de fer, de no aturar-se, els temes no són precisament gaire optimistes. Es percep la ràbia, la necessitat de cridar a dalt de l'escena. Sovint, fer-ho també amb dosi d'humor, no per estovar la queixa sinó per donar-hi més contrast. Mostrar intel·ligència en l'escena no s'ha de limitar a estar i projectar amargor. De fet, la directora Lluïsa Mallol, ho deixava ben clar en la presentació de Somiant en cocodrils (un díptic de dues peces breus de Txékhov, que faran a La Seca (del 29 d'abril al 24 de maig): “Els artistes tenim necessitat de treballar. El pintor ho pot fer sol, però nosaltres necessitem treballar en grup.” És una temporada, també, de força reposicions. De grans i de petites produccions. Cal estar atents a les menys visibles perquè demostren que han sabut atrapar l'espectador, sovint, només amb el recurs del boca-orella clàsic.
‘l'ALÈ DE LA VIDA'
La complicitat entre la Sala Muntaner i Q-Ars Teatre és innegable. L'alè de la vida és la demostració d'aquesta relació. En aquesta ocasió, Mercè Anglès no podrà entrar en escena. Ja estava malalta quan va arrencar el projecte, ideal per al tàndem Mercè Anglès-Anna Güell. Ara Mercè Arànega donarà la rèplica per mostrar el diàleg entre dues dones que han compartit home durant anys i que, ara, amb el pas del temps, s'atreveixen a confessar les seves buidors. És una peça dura amb un tel de comicitat, que dirigeix Magda Puyo. La Muntaner obre, però, amb el debut de l'actor Lluís Soler en la faceta de director: A Pensaments secrets, el director transmet la subtilitat a Alex Casanovas i Mercè Pons.
señor serrano i La calòrica
La Seca signa una pila de propostes noves. Però també opta per donar oportunitats a espectacles que s'han vist massa poc, o que han deixat gent al carrer. A l'Agrupación Señor Serrano (A house in Asia i Brickman Brando Bubble Boom), La Calòrica (La nau dels bojos, a la foto, i Editto Búlgaro), Dei Furbi (Così fan Dei Furbi i La flauta màgica-Variacions Dei Furbi) permeten tres díptics interessants. També torna Lucrècia (Joan Ramis i Ramis) i Novecento (de Baricco). També destaca l'arrencada de M.A.R.I.L.U.L.A, que promet ràbia i humor amb Mònica Glaenzel, a partir d'un text grec contemporani.
‘Tesseract', en ple procès
L'Antic Teatre s'ha fet un lloc a través de l'experimentació. Les seves disciplines són ben obertes. Per això, ara ofereixen el Flux Club seran actius al Loopi signen col·laboracions en tot tipus d'artista que investigui les arts plàstiques. Un exemple és Tesseract, de Nacho Flores, que fa equilibris a dalt d'estructures de fusta (sovint antropomòrfics).
‘flor de nit'
El musical que va estrenar Dagoll Dagom es podrà veure, en un format molt més íntim, a l'Almeria Teatre. Serà a partir del 3 d'octubre. Per ara, no ha transcendit gaire mésde la programació d'una sala que reivindica els espectacles que estan al marge da'llò més comercial i també alternatiu. Sí que oferiran tota una producció del TNC: La nostra mort de cada dia, una peça de joventut de Manuel de Pedrolo dirigida per Marta Gil Polo.
de moment, ‘complicitats'
El Tantarantana presentarà temporada més endavant, oficialment. Per ara s'ha previst un nou cicle de Complicitats, una oportunitat per conèixer i fer intercanvi amb set produccions de fora de Catalunya (una de les quals de les Bsalears). El cicle ja ha començat i s'allargarà fins al 12 d'octubre.
‘L'ESBUDELLADOR DE whitechapel'
El Teatre del Raval va néixer amb l'objectiu de presentar teatre social, de compromís social. El públic l'ha derivat cap a un tipus d'espectacles musicals. Ara és el torn de L'Esbudellador de Whitechapel, sense data de sortida. També es parla de repetir el musical que homenatja les Brigades internacionals, Goodbye Barcelona.
‘quietud salvatge'
Pirates Teatre engega el que serà la seva primera temporada sencera al Círcol Maldà. Hi haurà la complicitat de companyies com La solitària (Pau Vinyals, a la foto, participant en Quietud salvatge), Sixto Paz, La ruta 40, Corcada Teatre... També es reprèn La nit just abans del boscos, amb Òscar Muñoz. També es reposa Aquellos días azules, l'èxit de la temporada passada. Nina i Mariona Castillo es retroben, en la intimitat, amb música de Clara Peya, després de Mamma mia!
‘eL ESPERANZA'
La Sala Fènix confia que augmentarà el nombre d'espectadors amb propostes que juguin amb la proximitat. Un bon exemple és El esperanza, de Teatro de Cerca (habitualment es fa a menjadors i dormitoris) o l'espectacle nou de Felipe Cabezas (l'ànima del local) Houdini, l'estrena de la qual es preveu per desembre.
‘Woyzeck'
El Parking d'hivern de la companyia Parking Shakespeare es trasllada a la tardor. La companyia, que ja va estrenar Woyzeck el curs passat al Palo Alto, ara farà temporada a la Sala Beckett, al Gràcia. De fet, en aquesta sala continuen funcions, per ara, amb Viure sota vidre (que acaba de fer una visita breu al Maldà), Arbres, de Marc artigau i l'experiència coreogràfica d'Andrés Corchero, Personne.
autoria de casa, component social
Ever Blanchet, programador de les sales Versus i Gaudí, ha decidit donar via a les propostes escèniques que recullen la ràbia social. Per això, han obert un cicle de teatre social a les dues sales: “cada setmana havia de rebutjar tres propostes d'aquest tema”, diu explícit. Bon exemple és Versus, ja en escena. Tot i així, les dues sales mantenen l'interès de donar veu als dramaturgs més joves (i també als que aguanten puntualment en la cartellera independent)i no amaguen la voluntat de divertir amb peces que, alhora, permeten el debut de més autors.