L'Andy Warhol de la moda

Dins l'àmbit de la cultura hem vist un clar desig de traslladar models i personatges d'una determinada elit a la popularització mediàtica. Avui ningú no posa en dubte que els grans cuiners i els grans modistes són capaços de generar cultura i quan es mor un significatiu dissenyador de moda ningú no s'estranya que el conseller de Cultura parli sobre la seva obra. La qüestió no radica a com els productes de certa elit són revisats per la cultura sinó com aquesta posició mediàtica serveix perquè sorgeixin nous gurus culturals. El mite del dissenyador Yves Saint Laurent que va passar de l'alta cultura al prêt-à-porter ha estat objecte de dues pel·lícules que l'han convertit en l'Andy Warhol de la França dels seixanta. Bertrand Bonello va realitzar una gran pel·lícula, Saint Laurent, presentada al darrer festival de Canes i sense distribució al nostre país, que utilitza el personatge per parlar del decadentisme. En canvi s'estrena el biopic Yves Saint Laurent, rodat sense cap gràcia per Jalil Espert. El film no fa més que mitificar des d'una posició hagiogràfica la trajectòria del modista. El mostra com un jove nascut a Algèria que és contractat per Christian Dior. Un cop allà dins revolucionarà la moda, la concepció de la dona i els negocis. La seva personalitat travessarà els complicats anys 1960. La relació amorosa amb Pierre Bergé –gerent de la marca YSL– i lesseves històries passionals serveixen de pretext a una pel·lícula que es queda en un nivell molt discret respecte a la biografia signada per Bonello. Els personatges no tenen psicologia, la recreació de l'univers de l'alta costura és poc crítica. En el fons, la pel·lícula explica la història d'un home que ho va tenir tot i no va saber com mantenir-ho.