Saïd, de nou

E s discuteix molt aquests dies si és convenient l'himne d'Els segadors, que correspon al 1640 i que es confon amb la caiguda de Barcelona el 1714. El repertori català va concretar una pila de cançons protesta que també han arrelat com un símbol, com ara L'estaca. Doncs, fans de la companyia Dagoll Dagom demanaven aquests dies a les xarxes que l'himne dels pirates fos adoptat com l'emblema musicat de la nova Catalunya independent. Sigui com sigui, a partir de demà comencen les funcions de la tercera producció de Mar i cel. En aquesta ocasió, per celebrar els 40 anys d'història de la companyia. De fet, la reposició del 2004 (a cavall entre la sala Gran del TNC i el Victòria, més tard) també va servir per celebrar l'anterior aniversari rodó: les tres dècades d'història. Anna Rosa Cisquella demostra que hi ha interès quan sumen més de 45.000 escolars amb reserva per veure el muntatge. I ja avança que, si es pot, també servirà per celebrar el mig segle de la companyia. Miquel Periel deia fa unes setmanes que calia llegir-ho com el mèrit de tenir un repertori que és convenient revisitar-lo. Efectivament, l'amor impossible de Saïd i Blanca obre un nou capítol. Després de mil funcions (entre les dues temporades a Barcelona, la de Madrid i les gires de cada producció), Carlos Gramaje no farà de capità pirata. El relleva un jove Roger Berruezo. Saïd de nou, sí, però alhora, un nou Saïd.

Si el vaixell (degudament repintat i restaurat) és l'original del 1988, la producció renova la seva escenografia jugant amb elements d'audiovisual que, per una banda, simplifica el treball dels tramoies però, de l'altra, permet el joc visual que l'escenari s'aproximi amb un zoom cap a la platea. De totes maneres, aquest atractiu recurs audiovisual no pot restar força als moments de més intensitat de l'escena (Per què he plorat?), en què l'horitzó és tan inabastable com la mar oberta, l'ambició dels cristians i la violència dels pirates venjatius.

Fa un mes, Berruezo reconeixia una doble sensació de mareig: per la gran responsabilitat de substituir l'únic personatge que no ha variat i, alhora, pel pànic de saltar d'un pal a l'altre a una considerable alçada. En canvi, Gramaje (que va descartar participar en la producció amb un paper diferent) buscava dalt de l'escena les cordes que permetien fer el volt pel lateral del vaixell (tot recordant que feia bromes amb els músics quan passava per sobre dels seus caps!). Ben diferent és el paper de Blanca. Sempre ha tingut una actriu diferent. I és que la puresa d'aquest personatge exigeix una joventut ben brillant. Al 1988, va ser Àngels Gonyalons, quan estava a punt d'arrencar la seva època durada de musicals (al costat de Ricard Reguant). Al 2004, la Blanca va ser Helena Gadel, llavors famosa per la seva participació a Operación triunfo. Era una popularitat que temien, des de Dadoll Dagom, però van assumir el risc tenint en compte els excel·lents càstings. La bombolla OT no va fer derivar el vaixell ni un grau del seu rumb. Ara, Dagoll Dagom presenta un nou valor del musical, la gallega Ana Sanmartín. En poc més de dos mesos, ha afinat la dicció al català perquè no soni fictici. Dagoll Dagom, companyia que decidiria atacar els musicals en comprendre que és un gènere que els permetia explicar històries i també comptar amb un ampli segment de públic (per poder sobreviure econòmicament) ha estat una constant descobridora de veus de musicals.Del repertori de 1988 només repeteix Pep Cruz en el paper de Janot (no hi va ser en la versió del 2004). Repeteixen del 2004, Xavi Fernández, Raül Grau i Maria Dolç. El musical s'ha reforçat també pel que fa a campanyes vitals per això han gravat vídeos que destapin alguns secrets confessables (http://www.youtube.com/playlist?list=PLFbgkTbClgV2wuG-DASydlbs6MIsxgM6v) i han muntat una flashmob al Centre comercial Arenas (http://youtu.be/x-8iGS5g1wc).

L'estrena oficial de Mar i cel serà el 25 de setembre. Molts són els pares de família que, com ja van fer al 2004, aprofitaran l'oportunitat de la reposició per repetir acompanyats dels fills. Hi ha una dècada d'espectadors que no han pogut veure mai aquest musical, referència en la història del teatre català contemporani. Un exemple?, el Saïd d'ara (Roger Berruezo), que va entrar al musical arran d'un lúdic concurs de karaoke, només l'ha pogut veure en DVD. Això sí, l'ha estudiada fins al mil·límetre. Per ara, no es volen marcar un límit a la temporada. En l'horitzó, hi ha poder passar tota la temporada en cartell. Però, per a això, caldria renovar la implicació dels espectadors. No és tan impossible: Un fan badaloní escrivia a Facebook fa uns dies: “Aguantarà fins al desembre? Ve la meva tieta de l'Argentina que es diu Maricel per l'obra.”