Concèntric: al servei de la música i la llengua

Va durar menys d'una dècada (1964-1973), però els objectius amb què Ermengol Passola i Josep Maria Espinàs la van fundar ara fa 50 anys –fomentar la normalització de l'ús del català i potenciar la cultura del país per mitjà de la música– van ser en bona mesura acomplerts. La discogràfica Concèntric, és clar, té el mèrit d'haver publicat alguns dels singles i LP més significatius de la música en català del segle passat –des d'El bandoler / L'estaca de Lluís Llach i el Què volen aquesta gent? de Maria del Mar Bonet fins al Dioptria de Pau Riba i el Viatge a la lluna de Xavier Montsalvatge i Espinàs–, però també el d'haver-se convertit en un nucli per a una llarga llista de dissenyadors, il·lustradors, fotògrafs i grafistes, que amb una estètica desinhibidament moderna i pop, renovarien a fons el sector.

Pels anys que li va tocar viure i les finalitats amb les quals es va fundar, Concèntric té un relat indissociable de la resistència cultural contra el règim franquista, la qual cosa no implica, però, que el seu catàleg –138 referències en total, la major part de les quals en format single de 45 rpm– sigui especialment dominat per la Nova Cançó i els integrants dels Setze Jutges (dels quals Concèntric, l'any 1965, va editar-ne el seu únic disc col·lectiu: Audiència pública). A les prestatgeries del segell s'hi combinava, doncs, cançó d'autor (des de Raimon i Rafael Subirachs fins a qui va ser la primera referència de la discogràfica: Guillem d'Efak); cançó lleugera (Magda, Nuri, Lita Torelló o Josep Guardiola i Francesc Heredero, que van recuperar el seu nom en català via Concèntric, i gràcies als quals els ballables en català van entrar en sales de festes i envelats); rock (grups com Els Dracs, Els Xocs, The Bonds, Els Drums, Set d'Aquí i Eurogrup, o el Dioptria de Pau Riba, àlbum que suma honors com el de ser considerat millor disc de la història del rock a Catalunya i, també, el que va costar més diners de tota la història del segell); jazz i progressiu (diversos treballs de Tete Montoliu o el seminal La música progressiva a Catalunya); música infantil (tota la sèrie de la Discoteca Cavall Fort); folk (els primers singles de Bonet o l'EP Miniatura de Sisa, El Cachas, Pau Riba i Albert Batiste, valuosíssima peça de col·leccionisme gràcies al seu retallable interior) i, fins i tot, clàssica i religiosa (com una Missa comunitària de l'Orfeó Gracienc o Sor Núria, una missionera de Natzaret), a més de rareses com Tuna de la Facultat de Dret de Barcelona. Discos de vinil, per tant, d'índole ben diversa però amb evidents punts en comú: la llengua (no únicament mitjançant cançons originals sinó també amb adaptacions al català de temes populars a França, Itàlia, Anglaterra o els EUA); la profunda empremta, en la majoria d'enregistraments de la discogràfica, de qui va ser director musical de Concèntric, el sempre pendent de reivindicar Francesc Burrull, i un discurs estètic assumit per fotògrafs (Oriol Maspons, Juli Ubiña, Toni Catany o Pep Puvill) i dissenyadors (Pau Riba mateix, Enric Sió o Jordi Fornas, tot i que aquest darrer –autor de les mítiques cobertes de la col·lecció de novel·la negra Cua de Palla– va estar més vinculat amb la discogràfica Edigsa).

Des d'aquest dimarts i fins al 31 d'octubre, la Biblioteca de Catalunya –on, des del 1990, hi ha dipositat tot el fons discogràfic i documental del segell– acull l'exposició Concèntric. Una discogràfica en temps difícils, comissariada per Margarida Ullate i Pol Cruells, membres de la Unitat de Sonors i Audiovisuals i la Secció de Música de la Biblioteca, respectivament. La mostra refila la història de Concèntric des del seu naixement l'any 1964 –fruit d'una escissió d'Edigsa i gràcies a l'emprenedoria d'Ermengol Passola (1925-2009), propietari de Mobles Maldà i responsable de La Cova del Drac i la Llibreria Ona, i pare de la cineasta Isona Passola– fins a la seva dissolució nou anys més tard.

Hi ha exposats un bon feix de discos (principalment singles, ja que premsar LP era costós i Concèntric, amb excepcions com el Dioptria, se'ls reservava per a recopilatoris de grans èxits) i el màster del fundacional Veu de Mallorca del manacorí Guillem d'Efak, per qui Ermengol Passola va quedar fascinat. La censura, d'altra banda, i com no podia ser d'altra manera, hi té un paper rellevant. Hi ha la lletra de Vailet, de Lluís Llach, amb el segell estampat de prohibido o una carta de Concèntric dirigida a la Delegació del Ministeri en la qual s'hi expressa la dificultat de retirar del mercat discos amb cançons censurades. Cançons –com L'estaca o Què volen aquesta gent?– que havien estat prèviament autoritzades sota la consideració que no representaven cap amenaça però que, un cop distribuïdes i convertides en autèntics himnes de protesta, finalment van ser prohibides.

En l'exposició, a més de Passola i Burrull, es fa justícia a qui va ser gerent i productora de Concèntric (Roser Domingo, coordinadora l'any 1975 del Congrés de Cultura Catalana i secretària de Cultura anys més tard en la conselleria de Max Cahner); es ressalta la funció de Concèntric com a distribuïdora d'altres segells emblemàtics (cas d'Als 4 Vents, editora d'Ara va de bo, Jaume Arnella, Falsterbo 3 i l'Orgia de Sisa) i es vincula la discogràfica amb La Cova del Drac, inaugurada per Passola l'any 1965 al carrer Tuset i erigida en seu de les presentacions dels discos de Concèntric i, de retruc, en enclavament de la vida artística de Barcelona. La relació entre Concèntric i La Cova del Drac queda manifestada en el logotip del segell, elaborat pel fotògraf Francesc Guitart a partir del disseny original que J. M. Subirachs havia fet per al logo de la Cova, amb un drac envoltat de cercles concèntrics.

És revelador, finalment, l'apartat de l'exposició en la qual se subratlla l'empremta que han deixat els discos i dissenys de Concèntric. Els aplecs modernistes que instiga el músic Carles Belda, els dissenys de Marc Argenter, grups de versions com Els Trons, els preus que tenen molts d'aquests discos en botigues especialitzades i, molt especialment, els blocs i llistes de reproducció a Internet de Phil Musical (alter ego d'Òscar Dalmau) fan evident que el llegat de Concèntrica augmentarà la seva aura de llegenda amb el pas dels anys.