òscar montferrer
De l'MS-DOS al Windows 7
El 1989, els llibres eren reverenciables: l'escriptura era seriosa, l'edició era seriosa i la traducció era seriosa
(Es perdoni la personalització). És més que probable que el
primer que va dur el meu nom i el meu cognom al Cultura fos l'entrevista a Ralf Dahrendorf que es va publicar el 18 de novembre del 1989. És segur que, a casa, la vaig treballar amb l'ordinador que funcionava amb l'MS-DOS –el sistema operatiu en què calia escriure les ordres si es volia fer alguna cosa– quan els telèfons més moderns eren els sense fils. D'aquell sistema vaig passar al Windows 98. D'aquest, al Windows XP que encara anima el PC que faig servir i que alterno amb el Windows 7 que tinc en un dels portàtils.
La primera www es va crear el 1990 i avui en dia la tenim, quasi constantment, a la punta dels dits. Segons com, les xarxes socials ho són tot. La tecnologia ha refet la cultura sencera.
El 1989, els llibres eren reverenciables: podia no agradar-te'n algun, però hi havia un nivell alt: l'escriptura era seriosa, l'edició era seriosa i la traducció era seriosa.
Vint-i-cinc anys no són una broma: al mateix ritme que el món de les persones, gràcies a la globalització, s'ha fet petit i gran alhora i també estúpid i savi alhora, el món dels llibres ha patit un procés similar: hi ha molts títols a l'hora de triar i remenar, però encertar-la ha esdevingut enormement difícil: hi ha tanta paraula malbaratada, tanta bombolla literària, tanta mercadotècnia emmascarada, tanta mesquinesa a l'hora de valorar la qualitat professional...
No toca ara argumentar-ho, però la tecnologia hi ha contribuït de manera determinant perquè, com tot, té coses bones però també en té de dolentes.
Engalipats, esclaus del Twitter i del Facebook, tot ens sembla imprescindible i, a més, ho volem per ara. Per sort, encara hi ha espais –el Cultura n'és un d'inqüestionable– en què gent que en sap –se m'exclogui del grup, si us plau– posa les coses a lloc i fa privilegiats aquells que el segueixen.
Per això cal celebrar-ne l'aniversari i exigir que no sigui un d'aquells fets –em nego a dir-li cosa– que es troben molt a faltar quan ja no hi són.