CRÍTICA
Àngel Quintana
Contra el mite de l'artista maleït
L'any 1984, enmig de la moguda post-punk de Manchester, Frank Sidebottom, cantant dels Buzzcocks, va decidir posar-se un capgròs de paper maixé i aparèixer a l'escena musical transformat i amb el nom de Chris Sievey. El cantant distorsionava les cançons i feia provocacions escèniques, però va fracassar en l'escena rock de l'època. El 2010 va morir de càncer sense haver forjat una gran carrera. Aleshores van començar a reivindicar-lo i algú va parlar d'ell com d'un veritable geni de la música, comparant-lo amb el cas de Syd Barrett, el cervell dels Pink Floyd que va abandonar la banda als inicis i va acabar ingressat en centres psiquiàtrics.
Frank, de Lenny Abrahamson, no és la biografia d'aquest personatge, però hi ha més d'un element que poden fer-nos pensar que hi ha una lleugera inspiració en el cas real. La pel·lícula explica la història d'un altre Frank, que viu dins un capgròs de paper maixé que no es treu mai en públic, que per menjar no beu res més que sucs i que intenta capgirar la música del seu entorn i el concepte de la performance. El pretext narratiu és l'aparició d'un jove teclista que s'incorpora a la banda de Frank i la descripció del procés de tancament creatiu del grup, mentre es crea al seu entorn un peculiar clima depressiu i decadent. La personalitat de Frank no resulta en cap cas transparent. No sabem si sota el cap de cartró hi ha una nova versió de l'home elefant, si el personatge va tenir un accident que li va transfigurar el rostre o si el cap de cartró és la cuirassa que utilitza per allunyar-se del món. El misteri no farà res més que persistir mentre es perfila la peculiar i enigmàtica personalitat de l'intèrpret.
El més interessant de Frank no és saber el misteri que envolta la personalitat del líder de la banda, sinó com la pel·lícula articula una faula sobre el paper que la figura de l'artista maleït ha generat com a mite. En la història del rock s'ha imposat el mite del geni obscur, que viu al marge de tot, que ha estat incomprès i que amaga una fosca genialitat que el comerç no pot treure a la llum. Abrahamson parla de com s'articula el mite de l'artista presoner de la follia i el posa en qüestió a partir d'un relat que desconcerta. El to de la història no és en cap moment paternalista. Sembla com si el film es volgués convertir en un peculiar outsider que s'allunya de totes les propostes sobre el geni romàntic o sobre els camins incerts de la glòria. Al voltant de Frank –interpretat per un sorprenent Michael Fassbender sense rostre, condemnat a la gesticulació– hi ha un ambient estrany, una tonalitat crepuscular que s'imposa i acaba marcant l'espectador.