El nou Museu Nacional d'Art de Catalunya

Llegeixo els Darrers escrits, de Joaquim Folch i Torres, a Destino i m'adono que som allà on érem. Es queixa en plena postguerra de la inaccessibilitat del Museu Nacional d'Art de Catalunya i proposa uns serveis públics eficaços que permetin que la gent hi arribi. Pujo al museu amb transport públic i és una excursió. Visito les noves sales d'art modern del museu amb un discurs museogràfic nou i estimulant, temàtic, més que cronològic, i constato que tot i les jornades de portes obertes hi ha menys gent de la que hi hauria d'haver. Molts són estrangers, principalment francesos. Els nadius no hi van: els fa mandra. El MNAC es mereix tenir un milió de visitants anuals, però en té uns 600.000, una xifra massa discreta.

Recorro les sales plenes d'obra nova que demanen més d'una visita. Reconec artistes familiars: Smith, Raurich, Pidelaserra, Torné-Esquius, Daura, Junyer, Nogués, Graner, Muter, Calsina i Cristòfol, al costat dels grans de sempre: Casas i Rusiñol, Nonell i Anglada, Mir i, sobretot, Fortuny. Passo per les sales modernistes i entro en un museu dins d'un museu, els interiors dels edificis que celebren els nostres turistes. Gaudí i Jujol, sí, però també Gaspar Homar i Busquets. I el Dau al Set com a colofó. Cal reconèixer l'esforç del nou equip del museu dirigit per Pepe Serra i coordinat per Juanjo Lahuerta. I no hi ha millor reconeixement que anar sovint al que hauria de ser el nostre museu de capçalera.