La caixa de les sorpreses

Una caixa tancada genera sempre misteri. A dins hi ha d'haver una sorpresa. Com més lluent, situada en un lloc ben visible i amb el record present que es va satisfer l'expectativa les ocasions anteriors, més gran és el seu magnetisme. La nova edició del festival Temporada Alta arrenca aquest vespre amb un selecte viatge per a privilegiats a La Planeta. Sol Picó desembolica el seu One-hit wonders, en el qual augura reproduir els seus solos més celebrats però més enllà de la nostàlgia, per generar un nou material ara que entra en una maduresa vital i creativa, en el vintè aniversari de la seva companyia. És el primer de 90 espectacles previstos per a aquesta tardor al cartell de les terres de Girona. Fins a 52 són d'autoria catalana. Fins a 32 d'ells són de creació internacional. Fins a 26 són estrenes absolutes. El Temporada Alta és com una caixa de galetes variades. El nen les voldria tastar totes, inconscient. L'adult entén que caldrà afinar bé la seva elecció per poder disfrutar de cada una d'elles.

El director del festival, Salvador Sunyer, manté l'equilibri entre els noms reconeguts des de fa anys i els que aporten aire fresc a l'escena internacional i catalana. Gràcies a un treball típicament de festival (cuidar els creadors i mirar de correspondre al màxim a les seves peticions), a Temporada Alta es concentra una llista de directors envejable. Des de Romeo Castelucci a Peter Brook, Krystian Lupa, Christoph Marthaler, Alain Platel, Jan Fabre o Oskaras Korsunovas. Són actuacions quasi úniques a i per al Temporada Alta, que el situen entre els grans festivals a escala europea. Des que la crisi ha fet forat a les programacions dels teatres públics (TNC, Lliure i Mercat de les Flors) la nòmina dels grans noms s'ha vist esbandida quasi enterament de les programacions convencionals. En aquest sentit, el Temporada Alta, com ho fa el Festival Grec a l'estiu, compensa amb la presentació de les trajectòries incontestables. Disposar de les visites d'aquestes produccions no és només un repte de talonari, sinó principalment un treball de confiança, de fer-se útils als artistes. Així, per exemple, el Temporada Alta també vol ser la porta d'entrada dels creadors de l'Amèrica Llatina a Europa, repetint l'operació estratègica amb l'Iber-Escena. Si fa uns anys, semblava que l'única plaça de teatre viva era la de Buenos Aires, ara es constata que hi ha molta més vida interessant però que li falta un altaveu des d'on projectar-se. Així, per exemple, el retorn de Christiane Jatahy amb I si elles marxessin a Moscou? (una relectura de Les tres germanes de Txèkhov) és una aposta evident al seu llenguatge a cavall del teatre i el cinema, amb moments d'aparent amabilitat per estampar-los contra imatges de duresa i una certa submissió. El viatge a aquesta Ítaca, a la utopia no és pas un despreocupat i fàcil camí de roses. Aquest viatge es reprodueix, de fet, en l'anhel dels immigrants que amb pont aeri o amb bot fan un viatge al desconegut. Ells són més valents que aquelles tres germanes, filles d'un militar rus mort feia només un any, que són incapaces de rebel·lar-se al seu destí, cedeixen per falta d'ambició o escèptiques de l'esperança.

Dins d'aquest camí de complicitats hi ha, evidentment, La Zaranda. El grito en el cielo, el seu darrer muntatge, es torna a estrenar al Teatre de Salt, com ja ho van fer amb Nadie lo quiere creer. La patria de los espectros (2010) i El régimen del pienso (2012), però també caldria sumar-hi La Veronal. Aquesta companyia joveníssima, amb el coreògraf Marcos Morau, ja ha trobat un espai inequívoc a les cartelleres d'arreu del món. La seva explosió de creativitat és tanta que es completen amb les creacions d'El Conde de Torrefiel (l'any passat van impactar amb Escenas para una conversación despues del visionado de una película de Michael Haneke) i aquest cop seguiran sense deixar ningú indiferent amb La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento, (TNT 2013). En realitat, un retrat tan lúcid com desesperadament esperpèntic de les famílies socials que es mouen per l'anodí món de la superficialitat. I amb algun punt de contrast per l'encant de la bellesa, lluint el 2666 de Bolaño, com si fos una bíblia icònica per als companys d'El Conde de Torrefiel.

Quan van arrencar el concurs de dramatúrgia li van posar una numeració (I edició) amb aire sorneguer. No es podien imaginar el resultat d'aquest campionat, pensat per al joc competitiu entre els dramaturgs. Ara ja en faran la quarta edició i ja presenten una I Setmana de Dramaturgs. Jordi Casanovas, l'impulsor del torneig de dramatúrgia, ho és també de la setmana de la dramatúrgia, un espai on ajudar-se i defensar la possibilitat que els joves dramaturgs també poden fer versions de clàssics. També es manté la intensa Setmana de Nova Creació, l'oportunitat per veure, en molt pocs dies, les creacions de talents personalíssims com Xavier Bobés, el retorn dels germans Oligor (ara acompanyats per Microscopía), o el darrer treball de Pere Faura, que s'atreveix a ballar indistintament John Travolta o Teresa de Keersmaker, “tot forma part del meu cos com a ballarí”, diu convençut. De fet, Aimar Pérez Galí també troba connexions entre la discoteca amb música techno del Detroit dels anys 60 i la dansa postmoderna de Judson Church a Accumulating. Res és tan proper ni tan distant en aquest segle XXI de fusions i revisites.

La majoria dels espectacles que faran estada a la cartellera de Barcelona aprofiten l'oportunitat d'estrenar-se al Temporada Alta. Els exemples es multipliquen. Des d'El president, de Thomas Bernhard, que dirigeix Carme Portaceli i que farà temporada al TNC al Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas que, posteriorment, farà vida al Mercat de les Flors. O la mateixa Sol Picó, que tot just demà fa funcions al Mercat de les Flors. També es produeix en el teatre privat: abans del Goya, el muntatge dirigit per Josep Maria Pou que comparteix escenari amb l'actor Joel Joan, Prendre partit, es posarà a prova amb dues funcions al Municipal de Girona. Fins i tot sales petites com l'Atrium acolliran el Confidències a Alà, dirigit per Magda Puyo, després de la funció a La Planeta. I La Seca convida Dei Furbi, setmanes després de l'estrena, demà mateix, de Trilogia Mozart-Così fan dei Furbi.

El festival Temporada Alta insinua que la intel·ligència de l'home neix arran de la curiositat per la cultura. Per això, en el seu vídeo de presentació que es pot trobar a les xarxes, ( https://www.youtube.com/watch?v=ZcMobrvNjQM&feature=youtu.be= ) el goril·la es desenganxa la mascareta i corre a beure assedegat. La pega, la ràbia és que del dipòsit, que podria recordar el d'un suavitzant de supermercat, no cauen més que algunes gotes d'aigua reescalfada, insuficient per l'oasi que necessita aquesta bèstia assedegada. Si el Festival Grec, l'emblema durant anys i panys va ser el faune, ara, el Temporada Alta retroba la baula perduda, cames de goril·la i tors d'home. A la caixa petita, hi ha el bombó.