Viure i escriure és el mateix

De tant en tant apareix una obra literària tan feliç que representa un desafiament per a la crítica. Un home que se'n va, de Vicenç Villatoro, amb la seva insòlita càrrega d'abast conceptual, energia vital, força creativa i excel·lència artística, és una obra d'aquesta mena.

Fa un cert temps que Villatoro experimenta en el camp de la prosa intentant trobar una fórmula textual que li permeti sintetitzar els seus dots parcials en el terreny de la poesia, la narrativa, la memorialística, l'assaig, la crònica de viatges i el periodisme. A Un home que se'n va l'autor ha assolit plenament el seu objectiu. El llibre participa activament de tots els gèneres que he esmentat i encara hauríem d'afegir-n'hi un parell més: l'ècfrasi i el retratisme.

Un home que se'n va funciona constantment a dos nivells, els dos nivells que Daniel Mendelsohn, un dels referents de Villatoro, anomena proximitat i distància, és a dir, particularisme i universalitat. La proximitat immediata, individual, personal, humana, emotiva, subjectiva... i la distància històrica, impersonal, col·lectiva, objectiva, intel·lectual, artística...

Des de la proximitat Villatoro reconstrueix el periple vital del seu avi Vicente Villatoro Porcel (Castro del Río, 1889-Terrassa, 1977) –els orígens, la joventut, la professió, la família, la guerra, la presó i la condemna de mort, el retorn, la immigració a Terrassa, la vellesa i la mort–, un periple conegut només fragmentàriament, un periple tocat pel silenci i l'emmudiment dels derrotats. De fet, l'autor utilitza la poderosa arma de la literatura per salvar l'avi i redimir-lo de la mort definitiva. Villatoro repara les baules de la cadena de transmissió familiar del passat (el besavi i l'avi) al present (el pare i l'autor) i cap al futur (els fills i els néts). En aquest sentit, cal assenyalar que l'obra encavalcadament té una forta càrrega autobiogràfica. 

Des de la distància, a través d'un sistema d'al·lusions, referències i paratextos, i a través de tot l'aparell reflexiu, Villatoro eleva el seu discurs al nivell conceptual de la universalitat de manera que tots els particularismes es desplacin i es contextualitzin cap a l'alça. El punt de tensió o pugna entre proximitat i distància revesteix l'extraordinari ventall temàtic d'un doble enfocament, d'una doble visió. Així temes com l'emigració, la immigració, la vida, la mort, la permanència, el canvi, la família, la identitat, l'alteritat, la consciència moral, la guerra, la llibertat, la justícia i la injustícia, el poder, la felicitat, el dolor, la pèrdua, el temps, la memòria, la modernitat, el coneixement, l'esperança i el desesper, l'amor i l'odi, la venjança i el perdó, la por, la incertesa i el dubte, el relativisme... surten guanyant en fondària i intensitat.

Formalment, el llibre és d'una gran subtilesa. A primera vista l'obra té una presència expansiva, extensiva i dilatada que ens pot induir a creure que és fruit de l'entusiasme i la immediatesa, però res més lluny de la veritat. En realitat, tot està ben mesurat: l'estructura d'un eix vertebrador lineal que serveix de suport d'infinites ramificacions temàtiques; el punt de vista que es debat entre el personalisme i la impersonalitat; la gran varietat tonal; la llengua rica i dúctil; la capacitat descriptiva per evocar escenaris, personatges i esdeveniments; la prosa sincopada; el ritme temporal i narratiu; la intertextualitat, la mescla de gèneres, l'autoreflexivitat...