Una nit en progressió creixent

No va començar gaire bé el con­cert de Yann Tier­sen, diven­dres a l'Audi­tori de Girona, dins el Tem­po­rada Alta, bàsica­ment perquè el fet de por­tar telo­ners –els cali­for­ni­ans Black English– va pro­vo­car una espera de mitja hora men­tre els tècnics des­mun­ta­ven i mun­ta­ven equips. Per con­tra, el con­cert va aca­bar de la millor manera pos­si­ble: una hora i mitja més tard el públic ova­ci­o­nava Yann Tier­sen i els seus músics i els forçava a ofe­rir un segon bis fora de pro­grama, quan alguns assis­tents ja havien aban­do­nat la sala Mont­sal­vatge. Un tri­omf en tota regla.

Com a artista, la paleta de colors de Tier­sen és amplíssima: ho toca gai­rebé tot –sobre­tot els teclats i el violí, però també les gui­tar­res, el xilòfon, la flauta i la melòdica– i els seus músics també com­par­tei­xen aquesta habi­li­tat per al canvi d'ins­tru­ments, a més de can­tar tots ells amb una gran com­petència, com a veus solis­tes o polifòniques. I estilísti­ca­ment, la música de Tier­sen es mou entre les sono­ri­tats més clàssi­ques i una espècie de versió actu­a­lit­zada i indie del rock pro­gres­siu: de Satie a Radi­o­head, pas­sant per Mike Old­fi­eld, per enten­dre'ns. En alguns moments el seu petit piano sem­blava que invo­cava el fan­tasma d'Amélie Pou­lain, i en d'altres tota la banda s'endin­sava en una espi­ral sonora densa, hipnòtica i tècni­ca­ment bri­llant. La inter­pre­tació de part del seu últim disc, Infi­nity, es va com­ple­tar amb alguns temes ante­ri­ors, com ara Pales­tine –en què es limi­ten a reci­tar les lle­tres d'aquesta paraula, una a una–, The Gut­ter –amb la gra­vació del famós dis­curs del Che Gue­vara a les Naci­ons Uni­des (“Ahora sí la his­to­ria tendrá que con­tar con los pobres de América...”)– i el comiat de Till the end, en què van repe­tint: “Hi serem fins al final”, demos­trant un cop més que, a Tier­sen, li sobren les parau­les i que el seu llen­guatge natu­ral és la música.