Una pega, l'altra espia

La parella de policies que interpreten Isabelle Huppert (quina actriu inabastable, sempre arriscant-se i sorprenent) i Sandrine Kimberlain a Tip Top és una de les variacions més atrevides del gènere policial que per això mateix, entre altres coses, el francès Serge Bozon aborda d'una manera inclassificable que capgira tota mena de clixés. Esther Lafarge (Huppert) i Sally Marinelli (Kimberlain), encarregades d'investigar l'assassinat d'un confident de la policia en una ciutat de províncies francesa, tenen un capteniment privat del qual diuen que no s'ajusta a l'ètica de la policia: a una l'excita pegar-se amb el seu estimat marit i a l'altra li agrada espiar els altres, sobretot si fan l'amor. Tanmateix, quan se li comenta a un cap policial que, pel que fa a les dues investigadores, una pega i l'altra espia, l'home contesta: “I què fa la policia, sinó pegar i espiar?” Podria ser la rèplica del mateix Serge Bozon, amb una mirada irònica que, mentre apunta que la condemna policial seria una hipocresia, no jutja els comportaments privats de les protagonistes i, en canvi, les mostra com a públicament incorruptibles en un ambient corromput.

Més que irònica, la mirada del director de Tip Top és burlesca. Iniciant-se en el cinema com a crític, Bozon reconeix la seva admiració per cineastes que, sobretot nord-americans o europeus contractats per Hollywood, van realitzar algunes obres mestres del cinema negre i policíac: Walsh, Lang, Preminger, Fuller, Hawks, Tourneur. Però pràcticament no s'hi nota la influència. En certa manera, malgrat que es consideri sobretot influït per cineastes post-Nouvelle Vague, podria pensar-se que, en clau burlesca i més esparracada com perquè Isabelle Huppert reculli amb la llengua la sang que li vessa d'una ferida oberta en un encontre amorós amb el seu espòs, explora una via encetada per Chabrol amb els seus films noirs a la França provinciana. D'aquí, no deu ser per res la presència de Huppert, l'última gran musa chabroliana. Com tampoc no és per res que deixi obert, sense resoldre, un cas en què, havent-hi més assassinats, apunta cap a les connexions policials amb el tràfic de drogues. Al director de La France, el seu film anterior i inèdit a l'Estat espanyol, l'interessa parlar d'alguna cosa (com qui no vol la cosa) de la França actual: la relació culpable amb Algèria, la condemna a la marginalitat (i d'alguna manera al tràfic de drogues) de part de la població àrab, el racisme i la tensió persistents, tot i els matrimonis mixtes, tan reals com simbòlics.