La vida podria tornar a ser de color púrpura

Tot i que el seu èxit va ser –i, en determinats casos, continua sent– massiu, Prince ha protagonitzat els últims vint anys una singladura artística difícil de seguir. Discos autoeditats, d'altres publicats per via exclusiva d'un tabloide anglès, concerts fets per sorpresa i aquells incomprensibles canvis de nom amb els quals ens va marejar d'un temps ençà han provocat que els únics que no li hagin perdut el rastre en cap moment siguin els seus més insubornables seguidors.

Amb menys secretisme i maneres una mica més convencionals, podríem dir, que en altres ocasions, Prince retorna amb dos llançaments publicats de manera simultània i amb l'aixopluc de Warner, la discogràfica amb la qual es va fer famós. El millor dels dos, Art official age, el primer que fa en solitari des del 2010, és un disc de sonoritat contemporània però que, tanmateix, pot evocar discos de fa més de dues dècades com ara Lovesexy i Diamonds and pearls. Funk futurista marca de la casa amb intencions conceptuals (un personatge que es desperta d'un estat de congelació de quaranta anys), línies de baix demolidores i amb balades prou apreciables com This could be us i What it feels like, amb les quals torna a fer evident d'on han begut tantes i tantes estrelles del rhythm & blues modern. No és un disc que aguanti massa les comparacions amb obres magnes –i pendents, en alguns casos, de tornar a reivindicar– com 1999 (1982), Parade (1986) i Sign 'O' the Times (1987), però els que l'enalteixen com el millor disc de Prince en tot un quart de segle pot ser que no els falti raó. Janelle Monáe, quasi trenta anys més jove que Prince, per exemple, el firmaria encantada.

Gravat, com l'anterior, als Paisley Park Studios de Minneapolis, Plectrum Electrum pot fer ballar el cap a més d'un, ja que el disc no està acreditat a Sa Púrpura Majestat sinó a 3rdEyeGirl, un power trio femení que també participa a Art official age (Hanna Ford a la bateria, Dionna Grantis a la guitarra i Ida Nielsen al baix) i que, en aquesta ocasió, co-escriu i cointerpreta amb Prince una dotzena de cançons de rock amb riffs de rock dur, la majoria, i actitud desenfrenada. Té, també, moments sedosos, però no és la tònica. I és fàcil recordar, tot escoltant-lo, com de bo n'és Prince, també, amb la guitarra, possiblement la seva habilitat més menystinguda.

Amb aquests dos nous discos d'aprovat alt, així doncs, queda pendent recuperar les gires amb condicions (veure'l a Europa no és del tot estrany, però a Barcelona no hi actua des del 1998) i coronar un dels ressorgiments més estimulants de l'any.