I en el cel mos vegem tots...

Queda per a filòlegs i historiadors la tasca de valorar el llegat que ens deixa l'Editorial Moll. Però més enllà dels judicis d'experts, molts mallorquins podem explicar records personals i anècdotes relacionats amb els seus llibres, sobretot amb les Rondalles mallorquines recopilades per mossèn Antoni Maria Alcover i reeditades posteriorment per l'Editorial Moll en una popular col·lecció de 24 volums. Per a algú com jo que va estudiar a l'Escuela Nacional EEUU des Pil·larí, a prop de s'Arenal, pompós nom d'uns barracons prefabricats on ens acaramullàvem en tres aules un munt d'al·lots de tot l'EGB, trobar-se un volum de les rondalles a les mans va ser com descobrir un tresor. A l'escola només se sentia, llegia i escrivia el castellà, i de cop, amb set o vuit anys, em vaig adonar que la llengua que parlava a casa es podia escriure i llegir. Amb saber llegir castellà i força de voluntat en vaig tenir prou per desxifrar-lo. Només recordo entrebancar-me amb la paraula això (a-ic-sò, llegia). Només va ser un petit obstacle en el descobriment d'un món de fantasia fascinant, poblat per princeses estantisses, gegants que devoraven nins, reis desesperats per desastres que assolaven el regne, al·lots que pollastrejaven i al·lotes garrides, jaies captaires... Un món en què famílies senceres habitaven en una gerra, un jai enganyava la mort jugant a cartes –i durant uns anys ningú moria–, un jove contractava set missatges amb uns poders que serien l'enveja dels X-Men... I aquells finals amb l'heroi humil casant-se amb la filla del rei gràcies al seu coratge i honradesa,i festes i sarau per llarg, “i al cel mos vegem tots plegats. Amèn!”.

La realitat és ben diferent. El rei de debò que freqüentava Mallorca va casar la filla amb un esportista imputat per estafa i desviament de diners públics. I tenim un govern balear que va gastar 1,2 milions d'euros en un projecte d'òpera mastodòntic de Calatrava que mai s'ha fet. Més diners dels que caldria per salvar l'Editorial Moll. En aquest país vivim. Diuen que tenim els polítics que ens mereixem. Si és cert, ens mereixem ben poc. I no sé si ens mereixíem una editorial com aquesta, però l'hem gaudit durant vuitanta anys. “Les rondalles mallorquines estan com a mínim al mateix nivell que la rondallística europea dels germans Grimm –diu Lleonard Muntaner, un dels principals editors que queden a Mallorca–. Són llegats històrics importantíssims, i arriben molt al carrer, hi ha pocs mallorquins que no llegeixin les rondalles en algun moment de la seva vida.” Acabem, idò, com moltes rondalles: “I qui no ho crega, que ho vaja a cercar.”