‘Loreak'

Vivim envoltats de flors, en dies especials com la festa de Tots Sants que celebrem demà, però també la resta de dies de l'any. N'hi ha als casaments, als enterraments, als jardins, a dins les cases... I les flors poden expressar coses tan diferents com amor o condol. D'aquesta ambigüitat neix la pel·lícula Loreak (flors, en basc), i també d'una imatge molt concreta: “Unes flors dipositades al voral de la carretera van ser suficients per engegar tot el mecanisme creatiu.” Perquè “quan un les veu, sap perfectament que algú ha mort de forma tràgica, i que hi ha algú que el recorda”, diuen José Mari Goenaga i Jon Garañora, codirectors i guionistes d'aquest film rodat el 100% en basc que va competir al Festival de Sant Sebastià.

A partir d'aquella imatge inicial, van construir una història dramàtica, amb un punt de misteri i intriga, sobre una noia que rep flors anònimes, un home que mor en un accident de cotxe i les difícils relacions de la seva vídua amb la sogra. “Les flors són el nucli de la pel·lícula, no tenen un significat més enllà del que cadascú li vol donar, i pot anar canviant segons les circumstàncies –comenta Jon Garañora en una entrevista a El Punt Avui–. La pel·lícula comença i acaba amb una imatge de flors i per nosaltres era important que l'espectador fes el recorregut, sentís que ha fet un camí entre una imatge i l'altra.” La memòria dels que ens han deixat és un dels temes de la pel·lícula. “Des del primer guió ja era clar que aquest seria un dels temes importants. Volíem parlar de la memòria, de com deixem d'estar vius quan s'obliden de nosaltres, i que hi ha gent que vol recordar i gent que vol oblidar. I com a vegades qui vol recordar acaba oblidant i qui vol oblidar acaba recordant.” José Mari Goenaga hi afegeix: “Al final no tens cap altre remei que acceptar i conviure amb el que queda aquí. Sempre pot quedar alguna incògnita amb la persona que era al nostre costat. Els personatges tenen un punt d'hermetisme, que queda reflectit en les cabines de peatge o de grua on treballen alguns d'ells. No comuniquen del tot el que pensen o senten.”

La història transcorre en un Euskadi plujós, amb grans autopistes, obres, indústria... “Jo crec que li va bé a la història –diu Jon Garañora–, però la realitat també és així. A més, ens va ploure molt al rodatge. Sempre intentem reflectir a la pantalla el que veiem, ja sigui geogràfic, sociològic... A les pel·lícules que hem fet hem intentat ser el més propers a la realitat possible.”

Tot i fer pel·lícules molt basques, de l'anterior, En 80 días, els van dir que era “molt txeca” al Festival de Karlovy Vary. “Hi ha coses que són molt nostres –comenta Goenaga–, ens costa comunicar les coses, però són elements més universals del que et penses. Nosaltres volem ser locals, però no localistes, volem que les pel·lícules siguin exportables.”