De sempre, novel·la i gràfica

Es parla de la novel·la gràfica com un invent dels anys noranta, però de fet, una mena de còmic amb voluntat innovadora, que parli de temes íntims o d'abast social, que tracti de buscar una lectura més enllà de l'obvietat de determinats textos i imatges, ha existit sempre. No va ser trencador escriure el text dins la roba de Yellow Kid, considerat el primer personatge de còmic de la història? Casualitat o no, es va trencar amb la dinàmica de posar el text per sota la imatge i d'aquesta manera s'integrava tots dos elements expressius per crear-ne un de nou. Winsor McCay, amb Litte Nemo, un altre innovador.

I d'aquests inicis han continuat moltes obres al llarg de moltes dècades. Aquesta reflexió ve a tomb de l'àlbum Gente corriente del guionista Vicent Zabus i del dibuixant Thomas Campi que ha publicat La Cúpula. Gente corriente podria ser una historia dels anys vuitanta, quan el còmic no havia consolidat encara el concepte/etiqueta novel·la gràfica. I no ho dic amb menysteniment. Inventar el concepte, que s'atribueix a Will Eisner, va ajudar a fixar una manera molt heterogènia de fer còmic, però que tenia com a punt de trobada la voluntat, en una o altra direcció, de tocar les fibres del sentiment i de l'intel·lecte. Té un aire a les primeres obres de Miquelanxo Prado, però també a l'actual narrativa gràfica oriental –Campi és italià, però viu a Xina–. A Gente corriente, el guionista belga Vicent Zabus planteja una trama en què passen moltes coses amb el temps en suspens, molt a l'estil de Simenon. És a dir, que sembla que l'acció dels personatges sigui grisa i rutinària, però quan s'entrelliguen les històries, el relat s'omple de significacions ampliades per un dibuix molt expressiu. És per això que la historieta Gente corriente és molt novel·la i molt gràfica.