Retrat d'un artista

Nick Cave (Nicholas Edward Cave, nascut a l'australiana Warracknabeal l'any 1957) havia viscut 20.000 dies quan, un dia de l'any 2003, va començar l'enregistrament del disc Push the sky away. Aleshores Ian Forsyth i Jane Pollard, una parella d'admiradors d'aquest músic de la desolació que ha cultivat una estètica gòtica, van emprendre la realització d'un documental, 20.000 Days on Earth. El cas és que, en 24 hores fictícies, Nick Cave rememora algunes experiències dels seus vint mil dies a la Terra en un film que, més que voler revelar una intimitat o reproduir una quotidianitat, fa atenció a la dimensió mítica del personatge, encara que se'l pugui observar en el moment de despertar-se, al seu llit de gran mida, o menjant una pizza amb els seus fills davant de la televisió mentre celebren junts diàlegs d'El precio del poder, l'Scarface que va dirigir Brian de Palma amb Al Pacino encarnant Tony Montana. Com aquest, encara que no arribés a tenir-ne muntanyes, Nick Cave va consumir cocaïna. També altres substàncies. És dels que hi han sobreviscut, però no en fa un discurs. Tampoc no ho amaga, de manera que parla de la seva addicció a l'heroïna (en èpoques en què, afirma, també anava a esglésies per purificar-se) amb un psicoanalista al qual també li explica que una xicota adolescent el vestia de dona sense resistir-s'hi.

Cultivant el mite, sense que aquells que el filmen tinguin cap mena de voluntat de desmitificar-lo, Nick Cave evoca un concert genial amb Nina Simone. D'aquella actuació guarda un xiclet, que és “una merda, però importa”. Aquest xiclet és a l'origen d'un museu on-line on ell mateix, que n'és el curador, i fans seus hi fan presents “merdes importants”. Nick Cave té moltes coses per explicar, com ara que el seu únic gran èxit comercial (formant part d'un disc amb la resta de temes duríssims) és Where The Wild Roses Grow, que va enregistrar als anys noranta amb Kylie Minogue, un dels convidats que passegen per Brighton (la ciutat marítima anglesa on hi va haver una escola de cineastes pioners) amb un Jaguar XJ antic. Cave conversa amb Minogue, que, asseguda al seient de darrere, confessa témer l'oblit i la solitud.

Tanmateix, 20.000 Days on Earth, amb una atmosfera nocturna que s'adiu amb la música del seu protagonista, no és una mera evocació d'anècdotes que conformen una llegenda. Cave no és un fantasma, sinó un artista profund que explica el seu procés creatiu i l'efecte transformador de la música.

A la vegada s'inclouen moments a l'estudi de la gravació en què Nick Cave hipnotitza amb la seva veu greu i la gravetat de les seves lletres. Hi ha també una reflexió sobre l'existència que mai no és banal. Així es conforma un interessant retrat d'un artista a la maduresa que acaba fent un cant a la llibertat mentre les imatges mostren la immensitat d'una platja.