Estranya fascinació

De científics que escriguin narrativa hi ha clàssics com Isaac Asimov i Arthur C. Clarke i de més nostrats, com Salvador Macip i Agustín Fernández Mallo. No és sorprenent, perquè hi ha professionals de tota mena que escriuen ficció. El que importa és on vols arribar, no d'on véns. En els científics hi ha una certa tendència a la ciència-ficció, però no sempre, com demostra el sorprenent, hipnòtic i recomanable debut del bioinformàtic i químic Miquel Duran (Pujarnol, 1985), Més o menys jo.

Va ser finalista del premi juvenil Ruyra i està en una col·lecció crossover. Un adolescent una mica madur pot llegir qualsevol llibre, d'acord, però aquest, tot i estar narrat per un adolescent amb aparent simplicitat, és per a lectors amb el paladar educat. No explica res de no convenient per a un adolescent, però la subtilitat del text de Duran és com servir una copa d'un vi de cent euros a qui està acostumat a la Coca-cola. Adults inclosos. S'ho beurà, però no ho valorarà com es mereix.

La trama és complicada de resumir, indefinida i dispersa. A Pujarnol, a tocar de Banyoles i zona rural on es desenvolupa l'obra, un noi explica, amb una cronologia aleatòria i entre una quotidianitat enrarida i un onirisme moderat, diferents impressions sobre ell i la seva família: mare, pare, germana, amics i, també, l'avi, l'àvia i un oncle morts. Andreu Martín, al pròleg, ens proposa fer la prova d'obrir el llibre per qualsevol pàgina, perquè ens enganxarà. Té raó; per una vegada, els eslògans i elogis no són desmesurats.

La veu narrativa de Duran és molt peculiar. Fa coses molt difícils sense que es noti. I això és feina d'anys, i paciència. Ofereix una bellesa poètica amb una delicadesa inusual i gens floral; unes imatges potents que t'exploten a prop del cor amb efectes retardats; una tècnica creativa admirable. En cap moment no és carrincló ni se li veu el llautó (que no té) de filosofia d'autoajuda barata. És especial sense mostrar la voluntat de ser-ho; és probable que perquè només ha volgut escriure una novel·la, però sense escatimar esforços.

És un autor diferent que, en comptes de provocar el rebuig del que ens és estrany, des de la mateixa estranyesa, ens fascina, amb el lleuger desassossec en què ens abandona un somni d'aquells que arriben de molt endins.