Opinió

etcètera

david paloma

Ha ha ha

En l'obra Història de la normativa catalana, Mila Segarra explica que quan van aparèixer les llengües romàniques, “ja feia molt de temps que la h llatina havia deixat de ser una laringal aspirada i havia esdevingut un signe sense correspondència fònica”. En llatí clàssic una mateixa paraula podia escriure's amb hac i sense hac, la qual cosa és un senyal que el so aspirat començava a perdre's. En tot cas, la grafia no va desaparèixer i la llengua catalana va acabar heretant una h etimològica que no sona (home, subhasta, filharmònica). Al llarg de la història de l'ortografia catalana se n'hi han afegit de no etimològiques, que tampoc no sonen i que fa molts anys que no són normatives (rahó, dihuen, càrrech).

Ara bé, el so glotal sord i fricatiu el coneixem mot bé en català. Quan riem fem ha ha ha (o variants), i també quan expressem sorpresa (ahà) o quan volem cridar l'atenció d'algú d'una manera dissimulada (ehem). L'ortografia catalana s'ha valgut de la h per representar aquestes onomatopeies. Coneixem igualment el so de la h per paraules d'altres llengües que el tenen en el seu repertori particular, com l'anglès, l'alemany i l'àrab. En català no fem en aquests casos una h autèntica sinó una mena de j castellana, però els hobby, Heidelberg i gihadisme tenen una hac que s'escriu i que sona (a tot arreu menys al Rosselló, on la hac només s'escriu).

Malgrat tot, la codificació va deixar empremta i ja fa unes quantes dècades que, en català, ens ensenyen a dir àmster (s'escriu hàmster), oquei (hoquei), andbol (handbol), aixix (haixix) i Èlsinki (Hèlsinki) sense el so de la h. Fins i tot àndicap (handicap) i Sàara (Sàhara). Però aquest és un grup de paraules petit i amb tendència a reduir-se encara més per efecte de la llengua estàndard oral. De fet, els mitjans avalen el so de la h en Sàhara i handicap, i aviat podrien acceptar hàmster, Hèlsinki i haixix. Sembla més difícil que les emblemàtiques oquei i andbol, ara agudes i dites sense hac, restitueixin l'accentuació i la h originals.

Sabíeu que...
A les cròniques futbolístiques de fa cent anys s'hi escrivia amb hac la forma hems (de l'anglès hands), que Joaquim M. Puyal va recuperar el 1976 en les retransmissions de futbol en català. Tots els estrangerismes que tenen una hac que sona d'origen, també sona en català.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia