Opinió

Pròlegs apòcrifs

ferran escoda

El cel vist des de dalt

Ferran Escoda (Barcelona, 1960), poeta, narrador i periodista, ens ofereix el segon lliurament d'una secció de creació de pròlegs reals d'obres imaginàries. La frontera entre realitat i ficció, difuminada com mai

M
Marcel Coll és un poeta d'una dilatada producció i que per a molts és el símbol més representatiu de les avantguardes del segle XX, un poeta sòlid i coherent
Fa enveja aquest paradís domèstic: mare abnegada
i gos fidel
La tècnica expressiva se socialitza fins a ser entenedora

Els poetes avantguardistes són com els coets que viatgen per l'espai, llampants i incomprensibles, sorollosos i bells, aerodinàmics i innovadors, inabastables i moderníssims, però fràgils davant la immensitat de l'univers. De vegades, en la nit de l'observatori algú els confon amb una estrella fugaç poc abans de desaparèixer definitivament.

No és el cas de Marcel Coll, poeta d'una dilatada producció i que per a molts és el símbol més representatiu de les avantguardes del segle XX, però que ha sabut fer la transmutació necessària per anar més enllà de les brillantors inicials i convertir-se en un poeta sòlid i coherent, amb una obra que supera la conjuntura de qualsevol isme i de qualsevol temps.

Marcel Coll, en la seva joventut més salvatge i irada, va ser un dels polèmics signants del Manifest Carallot, activista vehement, creador prolífic de performances verbals i conceptuals que van enlluernar un parell de generacions de moderns consumidors de la cultura. La seva obra, talment una sageta llençada a l'infinit, va utilitzar tota classe de recursos visuals, verbals i sonors, per arribar a la diana de la maduresa. De la seva etapa més subversiva i textualista destaquen títols com Brrr... o Lorem ipsum, exercicis d'una notable intel·ligència i intuïció poètica que van provocar un considerable trasbals entre les elits artístiques. Les avantguardes sovint estan condemnades a sacrificar profunditat i sentit per llançar el seu missatge trencador i, per tant, efímer. Probablement per aquest motiu la posteritat les mitifica, les valora en excés, com a agraïment pels serveis prestats.

Coll amb el temps ha anat domesticant el seu avantguardisme ferotge per cercar el redós de l'ortodòxia. L'allunyament definitiu de l'experimentació jovenívola es va fer palès amb una trilogia contundent, Ganes de cridar, Parla'm a cau d'orella i Fa dies que no et sento, tots tres llibres aplegats posteriorment sota el títol conjunt de Veus veus? Després va venir el parèntesi del seu poemari amorós Llavis tallats, on Coll abandona qualsevol vel·leïtat de recerca lingüística, potser per la necessitat peremptòria de fer arribar un missatge concret, per conjurar l'enamorament, finalment frustrat, del poeta. Així la tècnica expressiva se socialitza fins a fer-se més entenedora, que no més popular, perquè Coll mai no rebaixa la seva ambició. “Crema de cacau, / boca eixuta, / qui ets inconeguda / que quan em veus / no em fas rebuda.” Aquest esclat amorós transporta l'autor cap als cims més extrems de la sensibilitat, una alçada que ja no abandonarà, ben al contrari, aquest serà el primer estadi d'un viatge que encara no ha arribat al seu sostre, si és que podem dir que aquest existeix.

Quan Marcel Coll va publicar el seu següent llibre, Albatros, tothom va entendre que els seus anteriors poemaris restarien en el bàlsam de la història. Coll va temptar un vol amb els poemes d'Albatros que l'ha dut per acceleració progressiva i conseqüent a les alçades, diríeu que impossibles, d'aquest El cel vist des de dalt. Diguem, si més no, que la perspectiva del poeta és agosarada. El títol ens anuncia que tot s'ho mirarà des d'una alçada poc humana, o “massa humana”, com ell afirma, quan subratlla, sempre que pot i com qui no ho vol, la seva condició de mortal productor de versos immortals. “Trepitjo els núvols, / camino sense horitzó, / llisco entre llàgrimes divines, / meteorits imprevisibles / llenço les ales a terra. / Segueixo satèl·lit desorbitat. / El món serà / allò que em cabrà / en la mesura de la mà.”

Però com recorda Coll en la seva Una mica de Poètica, si us plau, al poeta la seva condició no li pertany, és un do de categoria qui sap si angèlica que el fa exempt de les vanitats i de les debilitats que afecten el comú dels contribuents. “Ja no m'importen els arbres que floreixen / ni el moviment imprecís dels desvalguts. / Qui em renovarà la sang, / qui construirà els graons de la meva ascensió. / També els insectes volen / i desapareixen en l'excés de la llum. / Camins alats / terra llunyana, / et veig petita / com la més minúscula / cosa / que l'estrella / escalfa.”

No m'agrada comentar els detalls de la vida dels autors, ho deixo per als biògrafs i jo ara no vull fer divagacions johnsonianes, ni desvelar les intimitats que amaguen les cortines privades. Però Marcel Coll sempre s'ha enorgullit de la seva vida familiar i en fa joiosa matèria dels seus poemes, com al bellíssim cant d'amor filial intitulat Croquetes. El poeta viu amb la seva mare i amb un gos yorkshire, simpàtic acompanyant de passejades capvesprals i també material poètic, com en el descriptiu poema Ca. “Jo Coll, / et tibo de mi, / amic, ahir sense nom, / i recullo l'escatològica / empremta / de la teva curiositat immensa.”

Cal recordar que l'agenda d'actes i entrevistes, els tractes amb els editors i qualsevol altra gestió derivada, els resol amb diligència immaculada la mare del poeta. Així, per exemple, els últims detalls d'aquest pròleg, a més de comentar-los amb l'autor, sempre un xic pudorós i displicent, els he tractat amb aquesta dona, nonagenària d'idees clares i voluntat fèrria. Ella fa la selecció dels visitants molestos, alliçona els periodistes més aviat ignorants i porta al dia la múltiple correspondència del poeta.

Provoca una certa enveja aquest paradís domèstic de mare abnegada i gos fidel, d'hores exactes i versos concrets i inspirats. Marcel Coll és home d'horaris estrictes que per guanyar-se la vida treballa com a funcionari dels jutjats. Durant els matins compleix escrupolosament el seu deure d'agent judicial. Tal com ell, asèptic, afirma: “Gràcies als desnonaments i els aixecaments de cadàvers dels matins, les meves tardes són exclusivament per a la poesia.” Dels afers més terrenals i ingrats aquest home tocat pel geni poètic passa a les qüestions més etèries i inaprehensibles. D'aquest viatge tan contrastat nosaltres en rebem el regal immens de la seva poesia; sempre, és clar, que ens mantinguem al corrent del pagament dels terminis de les nostres hipoteques.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia