L'altre Nesbø

L'escriptor noruec Jo Nesbø va posar fil a l'agulla el 1997 amb una saga de novel·les policials que va encetar amb L'home ratpenat i que ja consta d'onze títols, el més recent dels quals és El fill. Tots ells tenen en comú el fet de tenir com a protagonista l'inspector Harry Hole, una mena d'antiheroi a qui s'ha vist créixer professionalment i patir en carn pròpia els efectes de tota mena de la maldat que es dedica a combatre des de la seva ocupació professional.

El lleopard, la vuitena de les novel·les de Hole, el presenta en un estat lamentable, voluntàriament allunyat de la seva terra en l'intent de guarir ni que sigui mínimament la patacada emocional que prové del seu cas anterior, narrat a El ninot de neu.

Les referències a aquest cas són constants –serveixen per enaltir l'eficàcia del protagonista i inclouen la reaparició del psicòpata que el va desencadenar– i s'entrecreuen amb les aportacions pròpies del cas nou, que es presenta embolcallat d'incertesa fins que no es descobreix el fil conductor que enllaça víctimes que, a primer cop d'ull, ben poca cosa tenen a veure entre elles.

Una de les coses bones dels oficis és que se n'aprèn si se'ls posa en pràctica, i disset títols en disset anys –els onze de Harry Hole, els tres que conformen la sèrie Doctor Proktor i dues novel·les i un llibre de relats– demostren que l'autor està per la feina. Així, El lleopard està escrita amb destresa i convida a passar pàgines a bona velocitat fins i tot quan els ginys de la tramoia narrativa apareixen de manera massa evident.

La concatenació de subtrames es desenvolupa amb eficàcia quan Nesbø passa dels aspectes policials als personals, de la investigació del cas a les topades amb els seus superiors, del temps present al temps passat... Amb una construcció de manual, mai no s'hi està massa estona, en cap d'ells: hi inverteix el temps just per posar la goteta de mel als llavis i prendre la mica d'embranzida que cal per fer el saltiró a l'escenari següent.

El lleopard és una màquina indiscutiblement eficaç que, malgrat això, no surt il·lesa de la comparació amb la producció de l'altre Nesbø, el de Headhunters (Proa, 2012). En aquell text, de llargada moderada –244 pàgines–, el novel·lista va jugar la carta de la intensitat a l'hora de crear uns personatges i unes circumstàncies que colpejaven amb punys d'acer.

Aquelles 244 pàgines posen en evidencia les 705 d'El lleopard perquè permeten jugar a imaginar com seria la novel·la si no s'hi hagués introduït el farciment.

Aquell Nesbø sobri i contundent existeix i coexisteix amb aquest Nesbø comercial que, tot i el mestratge que ha assolit a l'hora de muntar una bastida vinculada al gènere del suspens, no aconsegueix establir una marca personal amb prou empremta per diferenciar-se de tants altres autors que deixen de banda els tolls venerables de la tradició europea i beuen de les fonts un pèl corruptores de l'estil fast-read que ha obert la paradeta amb productes importats dels Estats Units.