El gran mecano gaudinià

Ras i curt: la Sagrada Família s'està cons­truint amb el mateix mètode amb què s'aixe­quen els gra­ta­cels de Man­hat­tan. El seu model cons­truc­tiu emula el que va estre­nar fa vui­tanta anys l'Empire State. L'edi­fici més alt del món durant bona part del segle XX es va poder enlai­rar en un temps rècord de 410 dies perquè les seves obres es van rami­fi­car en fins a set solars lluny del caos i les estre­tors de la gran ciu­tat. El monu­ment que Gaudí va dei­xar ina­ca­bat està apli­cant des de fa un temps aquest pro­ce­di­ment per acce­le­rar la seva cul­mi­nació. No en fa ser­vir set, però sí un, de solar aïllat, i és immens.

El més impor­tant en les tas­ques de con­ti­nu­ació del tem­ple ja no està suc­ceint a l'Eixam­ple sinó a noranta quilòmetres, en una finca acor­do­nada per un bosc situ­ada al nucli de Galera, al terme muni­ci­pal de Gaià, al Bages. En aquesta espla­nada d'onze hectàrees –l'equi­va­lent a uns quinze camps de fut­bol–, el cap de l'obra, Ramon Espel, comanda un equip que pot arri­bar a la sei­xan­tena de per­so­nes. Sota les seves ordres estan ges­tant la Sagrada Família “a tros­sos”. Cons­tru­ei­xen grans enco­frats i armats que després es tras­lla­den frac­ci­o­nats a la capi­tal en trans­ports espe­ci­als. Final­ment, es col·loquen al monu­ment. Un espec­ta­cu­lar mecano gau­dinià que es va acci­o­nar el 2008, pen­sant en la visita que havia de fer el papa dos anys després per con­sa­grar la Sagrada Família. “Anàvem jus­tos de temps per tenir-ho tot a punt i era difícil atra­par-ho perquè just lla­vors el tem­ple es començava a trans­for­mar en com­pli­cats gra­ta­cels”, explica Espel.

Les sis tor­res cen­trals –les qua­tre dels evan­ge­lis­tes, la de la Mare de Déu i la de Jesús– exi­gien una manera més inno­va­dora d'afron­tar la cons­trucció. Pedreta a pedreta era invi­a­ble. D'aquí la neces­si­tat impe­ri­osa de dis­po­sar d'un solar on poder tre­ba­llar les parts altes amb molta més como­di­tat. No és el mateix fer-ho suspès a sei­xanta metres que arran de terra. Més còmode i molt, moltíssim menys perillós. I molt, moltíssim més precís. L'error zero no exis­teix, no es cansa de dir Espel, però el grau d'exac­ti­tud d'aquest mètode és insu­pe­ra­ble. “Els avan­tat­ges són múlti­ples. I no cal dir que es tre­ba­lla amb molta més rapi­desa, que no vol dir amb pressa. No en tenim cap, de pressa. No volem fer cap rècord. L'objec­tiu? Aca­bar la Sagrada Família el 2026 [data molt relle­vant: és l'any del cen­te­nari de la mort de Gaudí]. Si es manté el nivell d'ingres­sos actual, ho acon­se­gui­rem”, asse­gura Espel, que es va invo­lu­crar en el pro­jecte del tem­ple fa 21 anys i sap molt bé de què parla quan es refe­reix al finançament dels tre­balls. Gràcies al feno­men turístic de mas­ses que és avui Gaudí, es bol­quen cada any 25 mili­ons d'euros en les obres. Dues dècades enrere, quan el nom­bre de visi­tants se situ­ava en els 700.000, cinc vega­des menys que ara, s'hi des­ti­na­ven 300 mili­ons de pes­se­tes.

La par­cel·la arren­dada de Galera va debu­tar amb la cons­trucció de tres ele­ments estruc­tu­rals de la torre de la Mare de Déu. Un cop van ser exe­cu­tats a cota zero, i sec­ci­o­nats per poder ser trans­por­tats, es van fer encai­xar a una alçària d'entre 45 i 75 metres. Es van aco­blar a la per­fecció. L'expe­ri­ment va fun­ci­o­nar i va ani­mar els ideòlegs de les tas­ques a insis­tir amb aquest sis­tema. Fins al punt que ara ja tota ope­ració de grans dimen­si­ons que implica certa com­ple­xi­tat s'engen­dra al cen­tre de Galera. Fins i tot un edi­fici sen­cer.

Com la sagris­tia, situ­ada a la can­to­nada de Sar­de­nya amb Pro­vença, que cen­te­lle­jarà l'any vinent. Un 60% d'aquest edi­fici de qua­ranta metres d'alçària s'haurà cons­truït al taller del Bages. Sense exa­ge­rar. D'aquí ja n'ha sor­tit no fa gaire un autèntic mons­tre: l'armat del sos­tre, de cent metres qua­drats –“la superfície d'un pis!”– i de dotze tones de pes. Tot és pos­si­ble de trans­por­tar. Límits? “L'alçària, que ens la mar­quen els ponts de la car­re­tera.”

La sagris­tia és una peça fona­men­tal en l'aven­tura per aca­bar la Sagrada Família. N'hi haurà una altra d'idèntica a Marina amb Pro­vença –“amb l'experiència que tenim, aquesta es farà pràcti­ca­ment tota a Galera, un 80%”–. Gaudí va dir que la sagris­tia era la gran prova per afron­tar les tor­res, ja que en repro­du­eix les for­mes. Amb aquesta pre­missa, els artífexs de l'obra estan pre­pa­rats per assu­mir el repte. El 2015 serà un any clau per a la Sagrada Família, i clau per a Galera, on el nom­bre de tre­ba­lla­dors es podria tri­pli­car i es dei­xarà a peu d'obra un grup quasi simbòlic d'ope­ra­ris.

L'empresa de les tor­res és des­co­mu­nal: entre totes sumen 900 pla­fons de mides de ver­ti­gen –les sagris­ties només en tenen 24–. El 2020 hau­rien d'estar enlai­ra­des –la més alta, la de Jesús, farà 172 metres i tocarà el cel de Bar­ce­lona–, i Espel té la fórmula per asso­lir-ho. De Galera s'aco­mi­a­darà cada dia una ane­lla que per­metrà pujar 4,5 metres de torre de cop, amb l'ajuda impres­cin­di­ble de les potents grues que, amb pre­visió, s'han incor­po­rat els últims temps. “Per als cami­ons, serà arri­bar i mol­dre. No es desarà cap càrrega a terra, tot es col·locarà imme­di­a­ta­ment al monu­ment. Això sí, hau­rem d'estar molt ben coor­di­nats”, indica Espelt.

El taller de Galera és un esce­nari que fa caure d'esquena. Bona part de les onze hectàrees de ter­reny estan ocu­pa­des per cen­te­nars i cen­te­nars de pedres natu­rals que espe­ren paci­ents el seu lloc defi­ni­tiu al tem­ple. Un magat­zem gai­rebé il·limi­tat que també té cura dels cinc quilòmetres de bas­ti­des que reque­rei­xen les fei­nes de con­ti­nu­ació de la icona de Gaudí. Però Galera és, sobre­tot, un ter­ri­tori per inves­ti­gar i per assa­jar solu­ci­ons que puguin resol­dre els enig­mes que va dei­xar Gaudí, una ment visionària ple­na­ment cons­ci­ent que no tenia els recur­sos tec­nològics per des­ple­gar la seva pro­posta arqui­tectònica tan revo­lu­cionària.

Ell no, però un segle després, els seus dei­xe­bles, sí. La Sagrada Família és avui un dels labo­ra­to­ris de l'arqui­tec­tura més avançada del món. S'ha arri­bat a uns nivells de robo­tit­zació impres­si­o­nants, amb pro­gra­mes a través dels quals es pot tallar la pedra direc­ta­ment des de l'ordi­na­dor. I es fan invents que, qui sap, pot­ser hau­rien sorprès el mateix Gaudí. Invents com el que per­metrà fer les esca­les de car­gol de les tor­res dels evan­ge­lis­tes, que pel seu aspecte Espel i la seva gent ano­me­nen Dra­gon Khan. Poca broma: van dema­nar con­sell als res­pon­sa­bles d'aquesta atracció tan popu­lar de Port Aven­tura.