Conte de Calders que fa olor d'un fosc Poe

D iu el dramaturg Marc Artigau que ha volgut distanciar-se dels seus referents de Harold Pinter, Lluïsa Cunillé, Martin Crimp a Arbres i aprofundir en un món més poètic, volàtil i alhora obsessiu i que la paraula sigui l'element terrenal en una escena en què els personatges es dissolen com la neu. Es transformen en homes invisibles per moments. Ambla qual cosa la referència de l'espai i, sobretot la temporal, es difumina a gust de l'espectador.

L'arrencada és típicament un conte del Pere Calders fosc, o de Kafka: un home que, sense ell pretendre-ho, es torna invisible. Viu aparentment i persegueix persones però ningú no el veu. No sembla que tingui gana, ni son. Però se sent sol i busca la manera de tornar a figurar en el seu entorn, sense èxit. De seguida, l'acció al bosc, l'accident, la recuperació a l'hospital i la relació malaltissa entre els tres personatges li dóna un aire d'Edgar Allan Poe. Hi ha una maldat intrínseca en aquests éssers vulnerables. Artigau practica a escena l'exercici de la realitat irreal, juga amb la perspectiva i aboca el símil de l'escala Penrose (que va practicar Escher). En comptes d'escales que poden pujar o baixar, segons des d'on es miri, vénen a ser tres personatges que són alhora arbres i heures que ofeguen un altre arbre, en un triangle de relacions malaltisses.

No és un treball d'investigació com sol presentar La Virgueria. No és una peça construïda, pacientment, a partir de la recerca del tema que preocupi i per anar muntant una dramatúrgia que desarmi l'espectador (com seria el cas de L'hivern al cos, 180º de cel o El pes del plom). Si en el primer cas reflexionava sobre la pèrdua d'una filla, en el segon, sobre la pèrdua de la llibertat, en una presó; i l'últim, sobre la forma d'atacar el mercat de l'armament. La Virgueria també ha treballat textos compromesos que han servit de pont entre un creatiu i un altre. Així, també tenen Si avui és diumenge, demà és dijous o Paisaje sin casas, dos retrats terribles sobre els desemparats (sigui a l'Àfrica en una cua per rebre aliments o sigui a les ciutats, víctimes del mercat negre i la policia). Arbres és un món molt més intuïtiu, que no denuncia cap injustícia però explora en la soledat, el desig, la part fosca de cadascú i els ancoratges on qui més qui menys procura agafar-se per no caure en el buit de l'oblit, d'una certa immoralitat, de la mort més ignorada.

Una peça amb tantes preguntes sense respostes com es vulguin trobar, enrevessada, enigmàtica, que transporta l'espectador a un espai íntim i fosc, del qual cal valentia per voler-ne sortir. I caminar amb fortalesa, conscient que l'abisme personal és sempre una pertorbadora amenaça.