Amors de present, sense futur

La primera escena d'El tiempo de los amantes de Jérôme Bonnell pot fer pensar en Abans de l'alba de Linklater. Una parella es troba en un tren, es miren i comencen una relació. A partir d'aquí neix una història que serà efímera. Les similituds acaben aquí. Els protagonistes de la pel·lícula francesa són madurs. Ella és una actriu que vol arreglar una situació amb el seu amant i ell és un home de negocis anglès que ha viatjat a París per a un enterrament. La relació atzarosa acabarà en una relació sexual en una habitació d'hotel, amb un joc de passió condemnat a la força de l'instant mentre el futur s'esvaeix. Encara que la pel·lícula deriva cap a una certa resolució convencional amb estació de tren i dos amants forçats a separar-se o canviar les seves vides, hi ha una certa sensibilitat amb el tractament de les relacions. Bonnell introdueix petites notes d'amor, converteix el desig en un motor misteriós que porta els protagonistes cap a conductes que no poden racionalitzar. Els petits gestos que porten a les trobades dels seus personatges, la forma com mostra el desig durant una escena d'enterrament que reuneix els dos protagonistes i la primera trobada en una impersonal habitació d'hotel tenen el seu encant. El problema principal de la pel·lícula radica en la química entre els protagonistes. Emmanuelle Devos està perfecta i es consolida com a una de les grans actrius franceses del moment. En canvi, Grabriel Byrne sembla despistat davant d'un personatge en què no acaba d'entrar. Tot i que la posada en escena es sòbria i el guió està ben construït, aquesta falta de química provoca que alguna cosa trontolli a l'interior de la pel·lícula i que l'amor entre els protagonistes no tingui la intensitat desitjada.