Cuina, culpa i llibertat

El jove periodista britànic i ex xef de cuina Simon Wroe ens presenta una reflexió moral sobre la relació entre la culpa i la llibertat, entre el sacrifici i la redempció, escrita en clau de comèdia de costums. Fugint d'un ambient familiar opressiu i d'un antic sentiment de culpa, un jove provincià llicenciat en literatura s'instal·la a la part de Camden Town on la misèria –tant física com moral– no es pot confondre amb la bohèmia. Malvivint en una pensió de mala mort regentada per una portuguesa amb sabatilles roses que l'insulta perquè no paga el lloguer, el noi deixa de buscar la inspiració per a la seva primera novel·la (que l'haurà de convertir en una mena d'Albert Forns a l'anglesa) i es posa a treballar d'ajudant de cuina a El Cigne, un restaurant governat amb mà de ferro pel tirànic Bob (balena blava i Leviatan) i poblat per un seguit de personatges cadascun més grillat que l'altre.

Quan no fa gaire que hem tornat del magnífic Cafè Barcelona, a la bruta i vital Amsterdam, vista amb els ulls d'un cuiner en cerca d'una segona oportunitat, vet aquí que ens tanquen de nou entre fogons, aquest cop en un Londres decrèpit. I a fe que en sortim escaldats, amb cabells greixosos i ungles negres. El debutant Wroe sotmet el lector amb les armes de la bona literatura: no descrivint un ambient, sinó ficant-l'hi de ple; no explicant els caràcters, sinó deixant que ells s'expliquin. Ho fa sense pietat. Malgrat els moments hilarants, la denúncia de l'infern dels esclaus moderns en què qui més qui menys tots ens hem convertit el porta a un hiperrealisme que de tan exacerbat, esdevé desagradable. És el problema del primeríssim primer pla: que de vegades l'ull s'hi ofega.

Dividida, com un àpat, en tres parts, la novel·la va obrint el zoom progressivament i, a mesura que el camp visual es va poblant sobretot amb el passat familiar del narrador-protagonista i les aportacions dels altres cuiners (dos dels quals erigits en uns singulars editors, que es permeten opinar sobre la progressió de la narració i discrepar-hi), guanyen complexitat tant l'argument com la manera de tractar-lo. Així, el que a la primera part (“Primers”) era “només” una comèdia (tan bufa i pantagruèlica que causa ardor d'estómac), a la segona (“Segons”) comença a derivar en el drama i a la tercera (“Postres”) esclata en una inesperada (i potser forçada) truculenta traca final, que ajuda a entendre el misteriós paper d'”editor” d'un dels cuiners.

A mig camí entre la novel·la d'iniciació (l'ingrés al món laboral és el més traumàtic dels ritus de pas a l'edat adulta), l'educació sentimental (és preciosa la subtrama amorosa amb la misteriosa Harmony) i l'exercici metaliterari (la novel·la que llegim és la que al principi del llibre el protagonista ha renunciat a escriure, perquè abans necessita viure), si d'alguna cosa peca aquesta mena d'híbrid entre John K.Toole Philip Roth és d'excés. Però si en algun moment el llibre és desigual se li perdona. Podeu intuir per què en aquesta col·lecció de frases dignes d'Oscar Wilde: « La mà d'obra és barata, i el drama també», «Què havia après del meu pare, en canvi? A no fer cas de les trucades, a rebentar-me els grans i a culpar els altres», «A Anglaterra la justícia està oberta a tothom, com el Ritz». Bravo, Simon Wroe. .