Renéixer sense ànsia
Smoumolnö, grup integrat per tres músics de Ja T'ho Diré i el guitarrista de Capdetrons, conjuguen intensitat i ofici en el seu debut: ‘S'illa dels il·luminats'
“Venim de deu anys en què hem tingut fills, hem fet vida normal i, fins i tot, hem anat al cinema”
No amaguen la satisfacció amb la qual van viure l'any passat els concerts de reunió de Ja T'ho Diré. “Va ser emocionant i vam demostrar que aquelles cançons, després de tants anys, tenien sentit i una certa frescor”, admet Sebastià Saurina, Titi. “Van coincidir dos factors clau –afegeix Carles Pons, Charly–. D'una banda, el públic, que especialment a Menorca ens ho demanava insistentment, i, d'una altra, tots nosaltres, que per primer cop en molt de temps en teníem moltes ganes.” “No teníem cap més pretensió que la de fer cinc concerts i prou”, resumeix finalment Jesús Moll, Fly. “I això va ajudar al fet que ens ho passéssim bé de debò.”
Titi, Charly i Fly, amb Ja T'ho Diré enterrats definitivament (almenys en principi), comparteixen nova banda: Smoumolnö, sorgida –com especifiquen– abans de la reunió dels Ja T'ho. “Sembla que una cosa sigui fruit de l'altra, però Smoumolnö és anterior”, assenyala Titi. “Fa tres anys vaig fer un disc tot sol que es deia Diminutes i quan va tocar fer un concert per presentar-lo vaig trucar-los perquè no em deixessin sol.” La banda es va completar amb Jepi Castilla, guitarrista a principi dels noranta del grup Capdetrons. “Vam coincidir amb Ja T'ho Diré l'any 1991 en el Concurs Èxit i, al cap d'uns anys, ens vam trobar per casualitat a Sant Gregori”, recorda Castilla. Ara, finalment, Smoumolnö –que no és cap ciutat noruega sinó un joc amb una expressió típicament menorquina: “es mou molt, no?”– publiquen el seu primer disc: S'illa dels il·luminats (RGB), on Saurina, a més de guitarrista i compositor, exerceix de vocalista (“sé que em queda camí a recórrer, però és un repte i una manera de créixer musicalment”) i la banda executa un so “intens”. “Conec en Titi des de fa molts anys i sé que les seves cançons beuen de molts estils però s'acaben trobant en un mateix sedàs”, apunta Moll. “Aquests últims deu anys, per exemple, he escoltat molt Radiohead –confessa Titi–. Però el que més volia fer prevaldre era la intensitat. Sense ella m'avorreixo moltíssim.”
La calma amb què es munta un grup quan se sobrepassa la cinquantena, naturalment, és una de les claus de Smoumolnö. “Tenim moltes ganes, però no hi ha cap mena d'ànsia”, admet Saurina, que no renuncia a tocar cançons de Ja T'ho Diré quan el públic, presumiblement, els ho demani cada cop que pugin a un escenari. “Venim d'un període de deu anys en què hem tingut fills, hem fet vida normal i, els diumenges, fins i tot, hem anat al cinema.”
