La mirada clàssica dels colors contundents

Lluís Tre­pat, un home de presència impo­nent, barba poc usual i mirada pene­trant, va ater­rar al Cer­cle de Belles Arts de la Lleida de mit­jan anys 50. Venia de París, on havia pas­sat dos anys, obser­vant amb deler els nous cor­rents pictòrics que bullien a la capi­tal fran­cesa. Cons­truc­ti­visme, expres­si­o­nisme abs­tracte i infor­ma­lisme. I també, el que ja ales­ho­res començava a ser part de la història de l'art. Almenys, a París. Futu­risme, fau­visme, cubisme... De la mà dels ismes, Tre­pat va ser l'artífex de l'arri­bada de la segona avant­guarda a Lleida. Aquest n'és el mèrit més reco­ne­gut, però no l'únic d'aquest artista prolífic.

El Museu Jaume Morera de Lleida li dedica la retros­pec­tiva titu­lada La mirada del demiürg. Exposa 40 obres selec­ci­o­na­des com a mos­tra de tota una vida artística. Pro­ce­dei­xen del mateix museu i la Fun­dació Gui­llem Vila­dot d'Agra­munt. També del mateix pin­tor, reti­rat el 2008, i ara resi­dent a Fogars de la Selva. “Tre­pat és una figura clau entre els artis­tes de la post­guerra a Lleida i, tot i que és cone­gut, ho podria ser més... Alhora, l'expo­sició per­met con­tex­tu­a­lit­zar el debat de l'època entre la figu­ració i l'abs­tracció”, asse­nyala el direc­tor del museu, Jesús Navarro. La mos­tra forma part de la revisió que, els últims anys, el museu porta a terme de l'obra dels prin­ci­pals artis­tes locals del segle XX.

Lluís Tre­pat va néixer el 1925 a Tàrrega, i va ini­ciar-se en la pin­tura en el plan­ter urge­llenc de l'Escola d'Arts i Ofi­cis, i també a través del con­tacte amb Jaume Min­guell, un dels pin­tors llei­da­tans més des­ta­cats d'ales­ho­res. La mos­tra inclou alguns d'aquells pri­mers qua­dres, poc relle­vants si no fos per acon­se­guir la panoràmica glo­bal. A Tàrrega, però, va pin­tar-hi Els gita­nos (1946). És una de les seves obres més cone­gu­des i on ja mos­tra el prin­ci­pal tret iden­ti­tari de tot qua­dre de Tre­pat, el color. “Aca­barà sent la seva gran apor­tació: plans, però sem­pre bri­llants i con­tras­tats”, asse­gura el comis­sari de l'expo­sició, Fran­cesc Gabar­rell.

El 1951, Tre­pat va can­viar Tàrrega per París, Lleida i Bar­ce­lona. Tot i que tor­na­ria a la capi­tal de l'Urgell de visita al llarg de la vida. El pai­satge natal i les màqui­nes de segar de la família que­da­rien plas­mats a través del seu pin­zell en dife­rents estils. La retros­pec­tiva per­met visu­a­lit­zar un Tre­pat a la recerca d'un cor­rent pictòric que allotgi per­fec­ta­ment la seva manera de con­tem­plar la rea­li­tat. Des dels ini­cis figu­ra­tius al salt abs­tracte per fer un camí –rela­ti­va­ment curt– de tor­nada a la figu­ració. “Els dos anys que passa a París, Tre­pat pràcti­ca­ment no hi pinta, sinó que en palpa l'actu­a­li­tat. Li aporta lli­ber­tat temàtica, i hi des­co­breix les pos­si­bi­li­tats, per exem­ple, del pai­satge urbà, que després tin­dran molt de pes a la seva obra”, explica Gabar­rell. Tre­pat hi coneix Picasso i Tàpies, entre altres. Se sent sobre­tot còmode amb el fau­visme i l'infor­ma­lisme. De tor­nada a la Lleida del 1953, la seva per­so­na­li­tat i el vis­cut a França són deci­sius per con­nec­tar la plàstica llei­da­tana amb els debats artístics exis­tents a la resta del país. La seva per­so­na­li­tat dóna lloc a la segona avant­guarda local. La pri­mera va ser impul­sada pel grup de la revista Art els anys ante­ri­ors a la Guerra Civil. El període s'ini­cia coin­ci­dint amb l'aposta de Tre­pat per l'abs­tracció, el 1955 i, sota el seu guiatge, es tanca amb la dis­so­lució del Grup Cogul (1964-1965).

L'Espai 1 del museu està dedi­cat a les seves obres abs­trac­tes. Un període que tanca, jun­ta­ment amb l'etapa llei­da­tana, per anar a viure a Bar­ce­lona el 1962. “És un pas quasi sob­tat. Però final­ment, aban­dona l'abs­tracció perquè se'n cansa. Creu que ja no hi pot anar més enllà.” Jus­ta­ment quan a Bar­ce­lona l'abs­tracció cotitza a l'alça, Tre­pat torna a la figu­ració. Ho fa pro­gres­si­va­ment. Per exem­ple, a través de qua­dres expres­si­o­nis­tes com Motos, que il·lus­tra la por­tada del catàleg edi­tat ara pel museu.

En una Bar­ce­lona poc interes­sada per la figura, Tre­pat con­ti­nua expo­sant, però com­pa­gina la pin­tura amb la docència. No obs­tant, l'artista ha tro­bat el seu lloc. Retrata apar­ca­ments, edi­fi­cis, esce­nes fami­li­ars, car­rers a través de sèries temàtiques. El color, con­tun­dent, dóna un aire quasi irreal a les pin­tu­res. “Pen­sava que la moder­ni­tat era l'evo­lució, però final­ment se sent còmode en la figu­ració. Fa el seu camí, sense impor­tar-li els cor­rents de moda.” Pot ser perquè, veient l'expo­sició, s'evi­den­cia l'anima clàssica d'un pin­tor que fins ales­ho­res havia usat el tren­ca­ment amb la forma sols com a eina. “La seva mirada severa sem­bla que et tra­vessi. Ordena el món sem­pre a la seva manera.” Tre­pat no ha dei­xat dei­xe­bles a Lleida. Pot­ser tam­poc ho pre­te­nia.