Un piano i un fred comiat

É s un dels pri­vi­le­gis que ofe­reix aquesta tem­po­rada el Círcol Maldà. Nina i Mari­ona Cas­ti­llo són dues actrius de musi­cal. Que els agrada tre­ba­llar en altres camps però que se sen­ten rea­lit­za­des quan inter­pre­ten un per­so­natge can­tant. Es van conèixer, ara fa deu anys, pro­ta­go­nit­zant una comèdia musi­cal, Mamma mia!, en què el con­ser­va­do­risme de la filla con­tras­tava amb les idees revo­lu­cionàries de la mare. Una comèdia d'equívocs que va ser un dels èxits de la tem­po­rada al BTM. Grandíssim for­mat, vaja. Ara, i només fins al 7 de desem­bre, les dues veus han vol­gut posar a prova una peça que té flaire de ser de llarg recor­re­gut. Mares i filles explica un cas tan quo­tidià com dolorós. Quan una filla deci­deix mar­xar de casa. No hi ha un motiu apa­rent. Sim­ple­ment, la neces­si­tat de can­viar d'aires, de mar­car una distància amb una mare que s'ha esti­mat però que ara pres­si­ona. I la mare sol­tera, que ho va aban­do­nar tot per poder cui­dar la seva filla, tem tots els fan­tas­mes. Que la seva aposta sigui per­duda, final­ment. Que li cau­ran els «ja t'ho deia» dels fami­li­ars. En rea­li­tat, és una mun­ta­nya russa d'emo­ci­ons que per­met veure ins­tats de la infància però sobre­tot com­pren­dre la gene­ro­si­tat dels dos per­so­nat­ges. Nina i Mari­ona Cas­ti­llo, sense gaire res més que una par­ti­tura molt emo­tiva i, per moments, diver­tida, con­ta­gien l'emoció al públic. L'espai del Maldà és un men­ja­dor ple de lli­bres.

Capítol a part mereix la com­po­sició i, sobre­tot, la inter­pre­tació de Clara Peya, que si el piano ja és una extensió pròpia del seu cos, la mirada de com­pli­ci­tat amb els dos per­so­nat­ges la con­ver­teix en un ele­ment més de l'acció. A tan curta distància, veure com se seguei­xen, com es donen pas a la veu i com viuen (perquè són per­so­nat­ges o perquè posen música al sen­ti­ment d'aquell per­so­natge) com­mou. És una obra que l'encerta perquè retrata un ins­tant ben humà i fràgil: l'eman­ci­pació del fill, però també pel seu com­promís amb la música. Tot és can­tat. Forçosa­ment, l'acció avança amb la música, doncs, tot i que també hi ha ins­tants per des­gra­nar l'emoció com qui desfà un terrós de sucre en un te. La peça demana aquesta pro­xi­mi­tat i, per tant, ser obra de petit for­mat. Perquè és des d'aquest forat del pany que es poden enten­dre bé les sub­ti­li­tats, les mira­des, les enra­bi­a­des i, final­ment, l'amor. Perquè el que sí una mare i una filla sem­pre man­tin­dran és aquell fil d'esti­mació, més enllà de totes les acti­tuds egois­tes d'una o altra.

Aquest musi­cal és ideal per a tot­hom. Perquè tot­hom s'ha eman­ci­pat algun cop de casa. O ho ha vol­gut fer. O tem que ho facin els fills. O ha notat com ha variat la situ­ació fami­liar a casa després que marxi un germà, per exem­ple.

El tea­tre té la capa­ci­tat de mirall: de veure una acció que un mateix ha rea­lit­zat. O que és a punt de fer. Veure com actuen els per­so­nat­ges, quan actuen encer­ta­da­ment, sense ferir ningú, però també quan s'equi­vo­quen és tot un lli­bre de vida. Per això, s'intu­eix que és una obra ideal perquè mares i filles en edat ado­les­cent es retro­bin. Si hi van el cap de set­mana, que apro­fi­tin per fer una xoco­la­tada al car­rer Petrit­xol, en algun dels locals que més històries ínti­mes guar­den a l'escalf d'un àpat deliciós. Nina s'ha sorprès com, sense ser mare, pot enten­dre el dolor de les que veuen com les filles deci­dei­xen empren­dre el vol. És un comiat neces­sari però dolorós. És quan s'accepta i es faci­lita que el som­riure tran­quil·litza l'ànima.