Els deliris de Terry Gilliam

Dins determinats sectors es considera Terry Gilliam un visionari de les imatges, un director que sap portar fins als límits la irracionalitat fantàstica. En altres, entre els quals m'hi sento representat, se'l veu com un cineasta sense mesura, un autor barroc que cau en la sobrecàrrega sense saber controlar els dispositius que sol posar en joc. The Zero Theorem, el seu últim treball, pot ser vist com una veritable caricatura del seu cinema, pot complaure els incondicionals i pot provocar un cert pànic als seus detractors, sobretot perquè més enllà del seu deliri estètic hi ha un excés desmesurat de pretensions filosòfiques. Gilliam descriu un món apocalíptic, en què els humans depenen dels ordinadors als quals estan sempre connectats i per damunt de tot hi ha una entitat estranya, coneguda com la direcció, que tot ho vigila. El protagonista és un ermità que viu en una estranya capella neogòtica i que ha de resoldre un estrany enigma conegut com el Teorema Zero que pot donar pistes sobre la veritable significació de la seva existència.

Una vegada més Gillian cau en la temptació de deixar-se seduir pel llaminer disseny de producció de la faula que explica, però a mesura que la història avança vol imposar una trama filosòfica que no para de girar sobre si mateixa. Els actors juguen a l'exageració interpretativa, la pantalla es troba saturada de tota mena d'informacions, mentre el guió s'encalla sense saber donar alternatives. La sensació que provoca el film és de descontrol, com si Gilliam volgués fer una obra resum del seu cinema –s'hi pot trobar Brazil, Doce monos o El rei pescador–, però sense saber com lligar les peces per demostrar que és un visionari del fantàstic i un amic de la incorrecció política que aquest cop no sap trobar.