“Has d'oblidar-ho tot i viure el personatge”
Aina Clotet es posa a la pell d'una biòloga barcelonina que viu un carrusel d'emocions quan descobreix els seus orígens a Rastres de sàndal. Dirigida per Maria Ripoll, aquesta pel·lícula adapta el llibre homònim d'Anna Soler-Pont (també productora) i Asha Miró, i es va endur el premi del públic al Festival de Mont-Real.
Reconeix aquesta Barcelona mestissa i cosmopolita que apareix a la pel·lícula?
Sí, absolutament. Per diferents motius, vaig per molts barris de Barcelona. El Raval per a mi és un barri molt conegut i viscut. I tot i que em va sorprendre que aquesta noia sembla que entri en un altre país sense sortir de la ciutat, crec que és important parlar també d'aquestes fronteres que a vegades tenim dins de casa nostra. Rastres de sàndal mostra una Barcelona molt interessant, molt mestissa, molt rica, de contrastos, de colors diferents. Una Barcelona que es veu molt bonica, però que no és la ciutat de cel blau que estem més acostumats a veure.
El seu paper té moments de gran intensitat emocional. És dels més difícils que ha fet?
Va ser potent, una experiència molt interessant. Quan vaig entrar al projecte em va agafar por, em vaig preguntar com ho faria, des d'on ho havia d'enfocar. Aquestes seqüències tan intenses eren el gran repte del personatge. Amb la directora, la Maria Ripoll, vam treballar molt aquesta Paula inicial, una biòloga freda, jo al principi la volia fer molt dura i que es desmuntés del tot. Moltes coses que tenia pensades al final no van sortir, ho hem explicat de manera més subtil i indirecta. M'agrada molt treballar els personatges d'una manera racional, entenent-los molt. Vaig parlar amb una nena, filla d'una amiga meva, que havia descobert que tenia una germana, com la Paula. Després ho has d'oblidar tot al rodatge i viure tu el personatge, humanament, en aquell moment.
La pel·lícula parla sobretot de l'adopció?
Parla de la recerca de la identitat, per això connecta amb l'espectador. Evidentment la gent que estigui a prop del tema de l'adopció s'hi veurà reflectida, i em va semblar molt interessant entrar en aquest món. Però no tracta només d'això. Parla de l'amor fraternal, de la recerca de la identitat de cadascú, i tots, en algun moment de les nostres vides, ens hem plantejat, ens plantegem o ens plantejarem qui som, què fem en aquest món i si el nostre entorn ens fa qui som. La Paula està en aquest dilema: quan es vesteix d'índia no es converteix en una altra persona, ha de fer un viatge, recórrer un trajecte que no sap on la portarà. La veritat només et pot fer més lliure, això és el que ella ha d'entendre.
El seu és un viatge geogràfic i interior?
Jo diria que és un viatge per a tothom: per als que l'hem fet, per als espectadors i per als personatges. Vam anar a l'Índia i vam rodar a Barcelona, hi portem l'espectador i fem una trajectòria emocional, vivim en primera persona el viatge de la Paula. La pel·lícula no esquiva seqüències difícils.
