Gabriel Ferrater

Gabriel Fer­ra­ter, el sin­gu­lar poeta, l'intel·lec­tual català pot­ser amb la visió més aguda del segle XX, va néixer a Reus el 1922 i va morir a Sant Cugat del Vallès, el 1972. Que els de Reus ens sen­tim satis­fets de comp­tar entre els nos­tres con­ter­ra­nis pre­sents o absents amb un per­so­natge d'una tan con­si­de­ra­ble con­dició, no ens ha de fre­nar ni remo­ta­ment –amb el pre­text de l'elegància– a l'hora d'expres­sar sense pudor aquesta nos­tra satis­facció. Lla­vors, però, ens queda l'obli­gació de tre­ba­llar, inves­ti­gar, refle­xi­o­nar al màxim sobre l'obra, la vida, les acti­tuds i la pro­jecció d'aquesta per­sona i, inver­sa­ment, tota la gran influència que va rebre de la seva població. Hem d'apro­fi­tar la nos­tra pri­vi­le­gi­ada posició per fer-ho, per apor­tar la nos­tra visió des de l'àmbit local. Per sort, sem­bla que a l'alcal­dia de Reus exis­teix el designi de pro­po­sar i impul­sar –si pot ser– de forma imme­di­ata l'estudi i edició de l'obra com­pleta de Fer­ra­ter. Això, d'entrada, no serà fàcil. Em temo que les coses de la suc­cessió literària no estan gens clares i quan aquests assump­tes s'embus­sen cal pre­pa­rar les pregàries a santa Rita. Seria llàstima que aquest pro­jecte es retardés massa i encara més –no cal dir-ho– que s'encallés del tot. Perquè des de Reus i a través de Gabriel Fer­ra­ter podríem fer un gran ser­vei a la cul­tura i fins i tot a la història de les ter­res cata­la­nes.

Em sento rela­ti­va­ment pròxim a la família de Gabriel Fer­ra­ter. Vam ser íntims amics i com­panys per­sis­tents (del 1931 al 1937) amb el germà del Gabriel, amb Joan Fer­raté (sic), un nota­ble intel·lec­tual. (Al Gabriel, direc­ta­ment, no el vaig trac­tar gaire.) El Joan va néixer el 1924; jo, el 1923, i el Gabriel, el 1922. Han pas­sat mol­tes vicis­si­tuds, però mai no hem per­dut del tot el con­tacte –ni que de vega­des fos de manera molt esporàdica– amb la família Fer­raté-Soler, i uso el plu­ral perquè la meva ger­mana Eulàlia va ser amiga de l'Amàlia –el ter­cer fill del matri­moni Fer­raté-Soler–, sal­vant absències, fins al moment mateix de la mort de l'Amàlia. Aquests lli­gams, la pro­xi­mi­tat que vaig tenir d'ado­les­cent amb el Joan, jun­ta­ment amb la gran importància que ha tin­gut per a mi anar conei­xent els ava­tars de les vides i el con­tin­gut de les obres del Gabriel i del Joan m'ha dei­xat una gran i defi­ni­tiva impressió. Sense més detalls, perquè no puc donar-los, salto a dir que el sen­tit de les obres poètiques de Gabriel Fer­ra­ter no l'he arri­bat a cap­tar més que en una petita part –com la gran majo­ria dels crítics–, però sóc dels que crec que la poe­sia veri­ta­ble té diver­sos valors trans­cen­dents a més del sig­ni­fi­cat més imme­diat. San­ta­su­sagna, que sen­tia força curi­o­si­tat pels qua­tre ger­mans Fer­raté-Gili –la gene­ració ante­rior–, em va par­lar llar­ga­ment d'aquesta família que, sense ser riquíssims, foren uns meri­to­ris mece­nes de la cul­tura. Per totes aques­tes cir­cumstàncies, he arri­bat a tenir un interès molt cres­cut per tot aquest món fer­ra­terià, sem­pre cen­trat per la figura de Gabriel Fer­ra­ter Soler. He arri­bat a unes quan­tes con­clu­si­ons que ja no aban­do­naré. Crec en el valor excep­ci­o­nal de la capa­ci­tat intel·lec­tual de Gabriel Fer­ra­ter. Crec que tenia un poder de com­prensió de les idees fora de tota nor­ma­li­tat i una visió extre­ma­da­ment apro­fun­dida de les qüesti­ons no físiques. Era un gran poeta? Era un d'aquells dos-cents al·ludits per Rilke? No sé ni tan sols si era poeta. Ell estava, fins i tot, per sobre dels grans. Pot­ser del tot només el con­ven­cia Shakes­pe­are, men­tre repas­sava amb la mà esquerra els poe­tes angle­sos con­tem­po­ra­nis. Des de la seva altura, Gabriel Fer­ra­ter va filus­trar com es feia la bona poe­sia. Sabia els secrets de l'alqui­mista. I sabent-los, es pot fer l'alquímia que vul­guis sense ser de l'ofici. Queda molt per estu­diar sobre Gabriel Fer­ra­ter i, de pas­sada, sobre la seva família i el seu entorn.

Ara és l'hora d'ana­lit­zar el segle XX (aquesta en fóra, entre mol­tes d'altres, una excel·lent peça que podria ela­bo­rar-se des d'una població cohe­si­o­nant), un segle tan alliçona­dor com deso­la­dor. De la immen­si­tat fer­ra­te­ri­ana se'n sap, a pro­porció, ben poca cosa. Per això estic con­vençut que la intenció de tre­ba­llar sobre Gabriel Fer­ra­ter, ver­sem­blant­ment atribuïda a l'alcal­dia de Reus, seria, en l'espai cul­tu­ral, una excel·lent pers­pec­tiva.