Gorina imparteix una obra teatral

Un ull que mira. Així es podria sin­te­tit­zar el voyeu­risme. I, per què no, també el cinema, que en defi­ni­tiva, com bé s'ha dit tot sovint, no deixa de ser l'art de mirar la vida dels altres reflec­tida en una pan­ta­lla des de la inti­mi­tat que ens ofe­reix la sala fosca. El crític Roger Ebert ho tenia clar i així ho va dei­xar escrit: “El cinema ens con­ver­teix en voyeurs.”

Hitch­cock va fer, del voyeu­risme, un art, però si hi ha una pel·lícula que fa una pro­funda reflexió sobre la con­dició humana del voyeur és sens dubte Pee­ping Tom (El fotògraf del pànic), 1960, de Mic­hael Powell. I aquest film és pre­ci­sa­ment el que ha esco­llit el crític de cinema Àlex Gorina com a punt de par­tida per crear l'espec­ta­cle Watc­hing Pee­ping Tom sota la direcció escènica de la seva filla, Alícia Gorina. Un pro­jecte que pren un for­mat de con­ferència tea­tra­lit­zada que s'estrena dis­sabte, a les 21 h, a la sala La Pla­neta de Girona en el marc del Fes­ti­val Tem­po­rada Alta.

Watc­hing Pee­ping Tom es divi­deix en dues parts. La pri­mera és la visu­a­lit­zació de la pel·lícula Pee­ping Tom, que es pro­jec­tarà abans, a les sis de la tarda, al Cinema Truf­faut. La segona part és la repre­sen­tació de la con­ferència, en què s'ana­lit­za­ran tots els ele­ments d'aquesta pel·lícula, pro­ta­go­nit­zada per un rea­lit­za­dor obses­si­o­nat per cap­tar el ter­ror amb la seva càmera, un per­tor­bat que neces­sita fil­mar el pànic que sen­ten les seves vícti­mes en morir. Una classe magis­tral en forma de diàleg entre el crític i una actriu (Patrícia Men­doza) que començarà com una con­ferència i es con­ver­tirà en una repre­sen­tació tea­tral que por­tarà a escena el vell con­flicte entre el que és rea­li­tat i el que és ficció. On comença una cosa i acaba l'altra? És real el que veiem o és una obra de tea­tre?

Segons la direc­tora, aquest espec­ta­cle vol ser “una recerca de sin­ce­ri­tat sobre la mirada artística, una con­fessió sobre la impli­cació dels cre­a­dors en la seva obra, que sovint no poden dife­ren­ciar la rea­li­tat de la ficció, la vida de l'art, la veri­tat del tea­tre”.

Alícia Gorina avança que l'obra, així com suc­ce­eix en la pel·lícula, també porta a col·lació la relació pater­no­fi­lial. “Sóc filla d'un home addicte al cinema i addicte a mirar, i visc obses­si­o­nada a crear espec­ta­cles que cri­din l'atenció d'aquesta mirada. És això jus­ta­ment el que vull reconèixer, que la nos­tra obra som nosal­tres i nosal­tres som la nos­tra obra”, declara, i plan­teja el repte de saber dife­ren­ciar si el que s'està veient és una obra de tea­tre o la vida mateixa.

Després d'aquesta estrena, està pre­vist que Watc­hing Pee­ping Tom es repre­senti a Olot el 22 de gener i, encara pen­dent de con­cre­tar dates, a La Seca de Bar­ce­lona.