Atrapats en una presó emocional

Xavier Dolan és l'enfant terrible del cinema d'autor contemporani. Amb poc més de 25 anys ja ha dirigit cinc llargmetratges, ha estat cridat pels més importants festivals del món i en el darrer Festival de Canes va tenir l'honor de compartir amb Jean-Luc Godard el premi especial del jurat per Mommy. Alguns el consideren com un producte de les modes postmodernes, altres com un autor visionari capaç de crear suggestives imatges; particularment, penso que Dolan és alguna cosa més que un cineasta revelació, és algú que sap captar els codis i les formes dels camins del cinema actual amb talent i imaginació.

Mommy és un melodrama íntim que gira al voltant de tres personatges. Gairebé podríem considerar la pel·lícula com una peça de cambra sobre un nen desequilibrat emocionalment que no sap controlar la seva hiperactivitat, una mare que no sap com controlar els nervis davant les sortides del seu fill i una veïna solitària que esdevé la catalitzadora emocional de la relació. L'argument s'inscriu en un passat proper en què hi ha una llei de internament dels joves que presentin símptomes esquizofrènics. Al llarg de dues hores es posa de manifest un drama difícil de resoldre. Per alguns espectadors tot allò que Mommy posa sobre la taula pot ser vist com el resultat d'un seguit de situacions histèriques, en què els crits i les tensions esdevenen una força dramàtica forçada. En el cinema de Xavier Dolan, però, els excessos no són mai gratuïts i encaixen perfectament en un treball de recerca personal que el porta cap a la conquista d'una certa imatge neobarroca, en què les ruptures emocionals contrasten amb passatges de certa calma i on hi ha sempre un desig d'exploració de territoris desconeguts. Mommy avança com una pel·lícula sobre la depressió, sobre la soledat en què viuen uns personatges perduts dins de la gran ciutat –en aquest cas, Mont-real– i sobre la bogeria.

Per rodar aquesta peculiar peça de cambra, Xavier Dolan decideix convertir l'enquadrament en una mena de presó. El format de la pel·lícula és quadrat –1/1– i aquest fet provoca el tancament de la gesticulació. Els cossos s'imposen sobre l'espai, la figura eclipsa el decorat i aquest fet no fa més que augmentar la força tensional de la posada en escena. Només en dos moments molt concrets, quan els personatges viuen una certa felicitat efímera, Dolan obre l'enquadrament i ens deixa respirar. En determinats moments, els crits s'eclipsen i esclata la música transformant la imatge en un sofisticat videoclip que trenca totes les convencions dramàtiques. Tot plegat està resolt amb brillantor, amb un cert gust per la sobrecàrrega i amb un jove actor enfrontat a dues actrius que estan veritablement fantàstiques. Mommy, tal com ja ho havia demostrat Xavier Dolan a Laurence Anyways o Tom à la ferme, és alguna cosa més que la consagració d'un gran autor.